Ramiro Martín: 'Messi ara és una imatge global que és revisada amb mala baba'

Així de contundent es mostrava Pep Guardiola en una conversa amb l’escriptor i periodista sitgetà Ramiro Martín Llanos (1976), autor de “Messi. Un geni a l’escola del futbol”, un relat mai explicat de l’evolució del l’argentí des de la seva arribada a la Masia fins la seva consagració com a millor futbolista de la història amb l’obtenció de la quarta pilota d’or. El llibre compta amb el testimoni d’entrenadors il•lustres i també del propi Messi, amb qui l’autor -també d’origen argentí- manté una bona relació dels anys de viatges amb el Barça amb El 9 Esportiu. Ara col•labora, entre d’altres, en el diari Sport.

Creu que Messi seria el jugador que és actualment si enlloc d’haver passat per la Masia s’hagués format en algun altre club? Per exemple al Real Madrid, l’equip pel qual va estar a punt de fitxar abans d’arribar a Barcelona.

Si, va estar molt a punt de fitxar pel Madrid, perquè el contacte que tenia la família aquí era Horacio Gaggioli, un representant, ex col•laborador de Minguella, que just quan els Messi van decidir venir a Europa estava pendent d’una trucada per canviar el seu lloc de treball, de Barcelona a Madrid. El mateix Gaggioli em va reconèixer en una entrevista que si ell finalment s’hagués traslladat l’hagués portat primer al Real Madrid. Però finalment aquella trucada no es va produir i Messi va aterrar a Barcelona.

Seria un jugador diferent ara mateix?

Hi ha una part de Messi que és innata, que té a veure amb la genètica (d’aquí ve la paraula geni). Però també n’hi ha una altra que és el fruit dels coneixements que ha anat adquirint amb els anys a  l’escola del Barça. Crec que això l’ha fet un jugador més complet del que seria si s’hagués format en un altre club. A vegades penso en Sergio Agüero, un jugador que, sense tenir la mateixa dimensió futbolística de Messi, també té un talent innat. Agüero, però, no ha passat per una escola de futbol determinada, si no que s’ha fet a base de cops. Primer a Independiente, on el van fer debutar molt jove sense reparar en la seva formació. I després a l’Atlético de Madrid, un club que històricament sempre ha estat sobre el fil de la urgència. Això ha fet que Agüero sigui un jugador molt més salvatge, de carrer. En canvi Messi és una barreja entre el jugador de carrer, però a l’hora també l’acadèmic, amb nocions col•lectives molt grans.

En quin moment de l’etapa formativa, algun entrenador de la Masia se n’adona que Messi pot arribar a ser el crac que és ara?

He intentat esbrinar-ho, però ha estat impossible. Un dels que millor explica el perquè d’aquesta dificultat és Tito Vilanova, el seu entrenador en el cadet. Normalment en aquesta categoria és quan es comencen a determinar les possibilitats dels jugadors. Leo tenia molta qualitat, però, no tenia físic. “A un talent futbolístic l’ha d’acompanyar sempre un talent físic. Havíem d’esperar perquè fos també un prodigi físic”, em va dir el Tito en una entrevista. Finalment Messi dóna el pas físic al juvenil. L’evolució física és determinant. Hi ha molts jugadors de gran talent que no arriben a dalt de tot pel físic.

I no tothom arriba al primer equip blaugrana...

Es pot ser un gran jugador en el Barça B, però que, en canvi, en el primer equip no funcioni per caràcter, personalitat,...A més, potser que durant tot el futbol formatiu ocupis una posició en el camp, però que després, per circumstàncies del dibuix tàctic o per necessitat, hagis d’ocupar una altra posició. L’exigència en un club com el Barça és molt alta, i no tothom l’aguanta. En el cas de Leo, i ho relato en el llibre, el seu pare si que recordava un moment en el que se’n adona que el seu fill pot arribar ser un gran jugador: Messi tenia 5 anys, estava en el mig d’un “rondo” amb la seva família i es va tirar als peus de Matías -el seu germà gran- per treure-li la pilota. “Ningú li havia ensenyat a recuperar la pilota d’aquella manera”, em va explicar Jorge Messi. No li veia qualitats  perquè toqui 500 vegades la pilota, si no per la manera de defensar!

Messi també va tenir sort?

Messi va tenir la sort de venir al Barça, un club que gairebé sempre prima el talentós per sobre del fort i que, per això, té un equip de preparadors físics experimentats a tractar física i medicament els jugadors que necessiten major forma física de forma individualitzada. Per aquest pla també hi ha passat Guardiola, Piqué o Iniesta, entre d’altres. I això va ser molt important pel desenvolupament de Messi, ja que quan va arribar al club, enlloc de seguir donant-li hormones de creixement, el que van fer va ser justament el contrari: li van anar traient paulatinament el tractament i, a l’hora, el van fer entrar en un d’aquests plans individualitzats. En un altre club li haguessin donat més hormones i ja està.

A banda del físic, què més diferencia Messi d’altres jugadors de la Masia, com per exemple Bojan, un futbolista que encara és el màxim golejador de les categories inferiors del Barça i, en canvi, ara malviu de cessió en cessió?

Primer, la diferència tècnica entre Messi i Bojan és més que notable. Leo és d’una altra dimensió, també feia gols en el futbol base i, personalment, crec que hi ha un abisme en registres futbolístics entre un i altre jugador. En el Barça, a més, mai hi havia hagut un jugador com Bojan en la posició de davanter. Penses en Kluivert i en tots els 9 que ha tingut club al llarg de la història i veus que el de Linyola no tenia prou capacitat per treballar en aquesta posició. I també s’ha de tenir en compte que quan un jugador puja al primer equip no només ha de demostrar que pot jugar, si no que també ha de tenir sort en el moment que hi arriba. Bojan va ser una bona solució d’emergència en un equip en fase de desintegració, i va tenir una gran fortuna en aquell moment, però després la conjuntura va fer que arribés Guardiola i poc després Eto’o, i va perdre totes les opcions en el primer equip

Messi va viure un camí oposat, no?

Messi va tenir la gran sort que, a banda de poder mantenir un nivell altíssim de joc partit rere partit -especialment recordat com a punt d’inflexió és el  partit del Gamper contra la Juventus de 2005, el seu primer partit com a titular, amb 18 anys-, va entrar en el primer equip quan aquest estava rodat. El Barça 2004-2005 guanya la Lliga, el club es destensa...Leo entra a l’equip amb molta naturalitat, va sumant minuts. I té la gran sort de tenir d’entrenador Rijkaard. L’holandès es manté a distancia de l’entorn del club, que demana que jugui Messi. De fet, quan Leo comença a brillar, Rijkaard manté a Giuly en lloc de Messi. És molt difícil que un jugador vagi aprovant en aquesta exigència màxima que demana el Barça, i Bojan s’hi va acabar perdent. Messi, en canvi, ha mantingut sempre un alt nivell. I el punt d’inflexió per la seva carrera va arribar la temporada 2005-2006, quan Rijkaard el posa de titular en un partit contra el Madrid.

Durant els primers anys era habitual que Messi patís lesions musculars. El crac argentí ha variat la seva forma de jugar aquestes temporades tenint en compte el risc de lesionar-se?

Al contrari. Ell mai ha jugat pensant en el risc de lesionar-se. El que realment passa és que Leo es desenvolupa físicament quan té 21 anys i entra en una plenitud que Guardiola acompanya. Era un dels grans objectius del Pep: acabar amb el cartell de lesionat crònic que acompanyava Messi. El de Santpedor li controlava algun menjar i el feia treballar en programes preventius amb els preparadors del Barça. Tot això va ajudar d’alguna manera a la progressió definitiva del jugador i que Messi no pateixi lesions durant gairebé 5 anys.

Ibrahimovic, Eto’o i Villa, entre d’altres,  han sortit del Barça per la porta del darrere en els darrers anys. Creu que aquests sacrificis han estat “culpa” del jugador argentí?

Es llegeix en termes negatius i no ho entenc, perquè l’equip ha guanyat i hem gaudit del millor equip que jo he vist mai. Un dia li vaig preguntar a Guardiola sobre Ibrahimovic i em va dir: “Sí, s’havia de decidir entre Messi i ell. I tu que haguessis triat?” Es nota molt perquè Ibra diu ara aquestes coses (autobiografia en el que critica amb duresa Guardiola i Messi), perquè el seu pas pel Barça és una gran taca a la seva carrera. Però realment, amb Ibrahimovic l’equip no funcionava. Tito i Guardiola ho va intentar tot, fins i tot en algun moment es van plantejar jugar un 4-4-2 per poder repartir el front d’atac, però tant Ibra com Messi necessitaven tot el front obert de l’atac per ells. Era com tenir dos galls en un galliner. I quan Guardiola se n’adona d’això prefereix utilitzar el suec com un recurs més per determinats moments, un rol que Ibrahimovic no accepta. Entre Messi i Eto’o, el Pep també va haver de decidir.

Tot el debat comença quan Messi comença a jugar pel centre, no?

La idea de Guardiola del fals davanter centre és prèvia al fitxatge d’Ibra. Entén que tenir Ibrahimovic és un bon recurs, però no se’n en surt. Guardiola respon a la màxima que l’equip s’ha adaptar als jugadors que té, però si tens un jugador que és el millor del món, el que has de fer és que l’equip s’adapti a ell, perquè al final és Messi qui et fa guanyar. L’evolució del jugador ja marcava que tard o d’hora acabaria en el centre. Guardiola i Tito tenien molt el cap la figura de Laudrup i entenien que Messi podria fer del jugador danès i de Romario a la vegada. I s’ha demostrat que tenien raó.

I com és Messi realment? Li pregunto perquè en els últims anys estan sorgint opinions i imatges des de certs sectors que trenquen una mica aquesta imatge de “bona persona” que tenia el crac argentí?

Un no aprèn d’un dia per l’altre a ser el líder: el mateix li va passar a Ronaldinho. Ha estat un procés fins que a finals de l’època Guardiola-Vilanova el Barça ja es va convertir en el de Messi enlloc del de Pep. Si et posen demà en un lloc de responsabilitat, encara que ho facis de la millor manera, segur que trigues un temps a aclimatar-te. Leo ara és una imatge global que és revisada amb mala baba des d’alguns sectors. En tot cas, però, em quedo amb una frase de Tito: “Si Messi és autoritari, és el menys autoritari de la història del futbol”. Pele, Maradona, Cruyff,.. Messi és el menys autoritari dels cracs que hi ha hagut al llarg de la història. I més enllà d’això, jo crec que Leo tot el que ha fet durant la seva carrera ha tingut a veure amb ser futbolista. Mai ha tingut la imatge d’star system de la moda, ni res semblant, tant sols ha volgut ser futbolista, ser un un jugador de futbol.

Vostè ha entrevistat Messi en diverses ocasions. Creu que podria acabar la seva carrera fora de Barcelona?

Li agradaria acabar els seus anys d’elit al Barça, no jugar en cap altre club d’Europa i donar-se el gust de jugar una temporada a Newell’s. Aquest és el pla que jo sé que té; després, però, hem vist tantes coses al Barça que mai se sap que pot passar, perquè és imprevisible l’evolució del futbolista.  Messi, com tots els cracs, està lligat a la seva plenitud física. Té la sort, però, que pot jugar de qualsevol posició i faria bé. Per exemple, Lahm, el defensa del del Bayern de Munich, està jugant ara de mig centre. I jo crec que a Messi li podria passar una cosa semblant i ho faria bé. Continuaria sent important pel Barça, però assumint altres rols. En algun moment haurà de tenir la intel•ligència per fer un pas enrere i jugar, per exemple, de mig centre.

És un dels periodistes de casa nostra que coneix millor Leo Messi. Sap si s’ha llegit el llibre? Li ha agradat?

Si, es va llegir el llibre i li va agradar. Tinc bona relació amb la seva família i amb ell, no som amics, ni pretenc que ho siguem, però tenim una relació cordial.  En aquest sentit, el llibre és del tot transparent: no entra en coses que no siguin futbolístiques. És un treball minuciós que indaga en una pregunta: què fas quan en una escola de futbol pedagògica com la del Barça has d’educar un futbolista que, entre cometes, ja ho sap pràcticament tot del joc. El llibre és un camí que acaba amb la quarta pilota d’or que aconsegueix Messi, una cosa que mai ningú havia aconseguit.