Laffitte guanya, Cremades no perd

Fa dues temporades (la temporada inicial de Gabriel Sánchez) en la mitja part d'un partit i en el bar de l'estadi, l'avi de Adri Alonso, em va presentar a Xavier Laffitte. Em va dir que aspirava a ser el president del Vilanova i que algun dia ho seria. Em va semblar bé la idea de tenir una bala en la recambra, encara que sincerament no imaginava que el tret fos tan avançat.

Ahir en les eleccions a la Presidència del CF Vilanova, es va complir el pronòstic. Un pronòstic del que molt pocs dubtaven i pel qual aquest empresari resident a Vilanova des de fa deu anys, s’erigia als seus 39 anys, en el president número 32 de de la història d'aquest club.

I ho feia per golejada, un triomf això sí, menys folgat al que jo en el meu interior preveia (10-12 vots eren la meva aposta per l'altra candidatura). Tornava al Vilanova després de pràcticament deu anys, unes eleccions amb votacions després de la clara victòria de Ramón Centaño sobre Gabriel Sánchez.

Laffitte va guanyar, però Cremades no va perdre. I no va perdre perquè en cap instant va tenir ni ell, ni tampoc Carmona, la més mínima opció de guanyar. Cert és que l'equip de Carmona, que no de Cremades que estava força orfe, va treballar amb voluntat, il·lusió i molt esforç especialment el de Juanjo López, que va realitzar un treball pressupostari en la presentació de la candidatura digne d'emmarcar. Però quan es cometen greus errors i t'enfrontes a un rival molt superior no existeix la menor opció. No perds, òbvia i simplement, deixes de guanyar.

Carmona va presentar al jugador de futbol-sala, Sergio Ximenes, un gran jugador, però que gairebé sempre ha demostrat que no vol ser jugador. I error més greu, a un entrenador forani de la comarca de l'Anoia, quan si realment alguna cosa no vol el soci i menys a Segona Catalana, són entrenadors que no siguin de la comarca o com a màxim del Penedès. Greu error. Si a això li afegim que la candidatura havia estat confeccionada una mica a trompades i amb una dosi de ressentiment important, el panorama era poc encoratjador. També certs jugadors de la passada temporada desitjaven i ho condicionaven a la victòria de Laffitte. Per a major inconvenient de l'alternativa, el candidat guanyador està al seu millor moment personal i professional, i havia fet gala en dies passats d'unes dosis de rigor, serietat, serenitat i bon fer, encomiables, tan destacades que jo no les havia vist en cap dels últims presidents.

La nit anterior a les eleccions va córrer un rumor, potser no tan rumor, de la retirada de la candidatura no guanyadora. Hagués estat una llàstima per Cremades, tot vilanovisme, amor propi i bon pensador i també per Laffitte que mereixia un bany de masses.

Amb aquest balanç, les possibilitats de Cremades amb un resultat que per mi és ampli però no dolent, passaven únicament per un miracle, i el mateix no guanyador, ahir a la nit felicitava al guanyador i acceptava el resultat sense retrets. A Lourdes fa temps tampoc hi ha miracles.

Un president, no és necessari sigui un catedràtic de futbol, ni tampoc ric. Cert és que si aixeques una catifa i surt un bitllet, millor que si obres un calaix i surt una gominola.

Però això no és decisiu. Laffitte ha guanyat d'una manera tan clara, que li atorga molt crèdit, i personalment penso ara sí, hi ha president per a estona, perquè té unes qualitats diferenciadores que cap president en els deu anys precedents ha tingut.

La serietat, el rigor, la humilitat i la reflexió necessàries unides a la no prepotència i jactància, l’avalen i no poc.

No volem jugar la Copa del Rei contra el Madrid, ni jugar en Segona B, ni en Tercera Divisió. Mirem excessiva televisió.

Laffitte és constructor. Sap que l'edifici comença pel sota, no per la teulada, i ha de treballar per a la construcció d'un somni, no amb espectacularitat, sinó amb el treball diari. Sense presses però sense pauses.