TDAH o una altra cosa?

En moltes famílies de la societat actual, els pares s'han convertit en les víctimes dels fills. I això no arriba per casualitat i un dia de manera sobtada, sinó que han estat els propis pares que han “gestat” mica en mica i sense adornar-se’n uns fills consentits, capritxosos, sense normes ni límits que, constantment volen ser el centre d’atenció i, que imposen la seva voluntat als pares podent arribar a convertir-se en agressius i violents, cada dia més i amb més força, sempre amb el mateix objectiu: aconseguir els seus desitjos. 

En moltes famílies és el fill el que mana, el que tria la pel·lícula o el programa de la televisió que s’ha de veure, que diu el que vol o no vol menjar, com i quan, el que “marca” l’hora d’anar a dormir... nens que comporten tensions en la vida familiar.  Un nen difícil, que es “deprimeix”, inquiet, desatent i, fins i tot, agressiu. Nens que no toleren els fracassos, no accepten la frustració, que molesten als del seu voltant, que volen ser el centre d’atenció: “els únics i els primers”.

Molts pares i mares  desesperats perquè no saben què fer... busquen a un metge per a que el diagnostiquin i així tenir l’excusa perfecte: “si el meu fill-a és “hiperactiu”, tothom ho acceptarà, i nosaltres mateixos entendrem i seguirem disculpant  les seves conductes...

Però moltes vegades no es fa un bon diagnòstic del cas, i erròniament se’ls medica pel  ja famós Trastorn que tots coneixem de TDAH i que cada dia més “apareix com una epidèmia” en les escoles. Però, està ben diagnosticat? Podria ser alguna altra cosa? un nen consentit? desafiant? oposicionista? Per què? Què passa dins la família? Què fan els pares amb l’educació? On és la disciplina? Els límits? Els valors? La solidaritat?...  Tot això últim és més complicat i difícil d’abordar, de treballar, d’afrontar...  És més fàcil donar-li la pastilla que ens ha dit el metge i ja tenim la solució. Errònia solució estimats pares! Perquè la pastilleta no arreglarà el problema... una pastilleta no pot posar límits, educar, ensenyar, conscienciar... i menys, dedicar temps amb els fills, escoltar-los, atendre’ls i respectar-los... tot això... no ho fan els fàrmacs, ho han de fer els pares. 

Marga Pagès, Psicòloga Forense, Pèrit en Grafológia.

Col. COPC 13956

www.consultapsicologa.com / marga@consultapsicologa.com