El Japonisme i la seva fascinació, també a Vilanova i la Geltrú

Fins el dia 15 de setembre al Caixa Fòrum de Barcelona es pot veure l’exposició Japonisme.  La fascinació per l’art japonès. No us la perdeu. No ho feu per varis motius. El primer perquè tenim l’oportunitat de veure el retrat d’Enric Cristòfol Ricart que Joan Miró va fer el 1917 i que ha viatjat per primera vegada des dels Estats Units. Aquest retrat es correspon amb el que prèviament Ricart havia fet a Miró. Però és el de Miró a Ricart el que té una anècdota sucosa que Ricart explica a les seves Memòries.

Per aquells anys Ricart i Miró compartien estudi al carrer Sant Pere més Baix la descripció del qual Ricart l’immortalitza a les esmentades memòries. Quan es refereix a aquests retrats explica que ell va optar per retratar Miró vestit de caloio, és a dir de soldat, perquè «semblava un soldadet de plom» i com que duia al coll de la guerrera «un perfecte sobre 57 de llautó», va voler remarcar «en la meva pintura aquests detalls amb tota precisió i exageració decorativa del què tenia d’autòmat o d’una disfressa de “ballet rus”. El 57 no em sortia prou bé. Va caldre adquirir aquestes peces de metall a la caserna mateix i cosir-les a la tela.»

Miró, per la seva banda, va correspondre amb el retrat de Ricart i, com ell, hi va incorporar un element en collage: una estampa japonesa —d’aquí la seva presència a l’exposició—. La descripció del quadre en la versió de Ricart és la següent: «... jo, amb un gec de paiama ratllat cabra blanc i creuat de braços: al fons, en un campit cadmi clar sense paliatius, s’hi retalla  una paleta amb tots els colors de l’auca i, a un costat, un collage perfecte d’una autèntica estampa japonesa amb una multitud de nenets i coloraines.» Fins aquí la descripció, ara ve l’anècdota: «La posició dels braços permet que es vegin les dues mans. Vaig adonar-me, així que va precisar-ne el dibuix, que la meva mà dreta exhibia cinc dits posats paral•lelament com les tecles d’un piano i el dit gros formant angle agut. Era volgut aquest augment digital meu —em demanava—, o bé Miró no se n’havia adonat encara?»

Ricart, patidor de mena, va passar tres o quatre dies amb gran neguit davant l’efecte que produiria a la imminent exposició a Can Dalmau on s’havien d’exhibir els retrats. «Jo no tenia cap interès que ell em fes l’amputació d’un dit, si és que ja sabia que la meva dreta no era abundosament esguerrada. Ens estàvem al cafè i vaig portar la conversa de les gaffes dels pintors, (...) talment com ell, Miró, havia fet amb mi:
«—Que jo t’he pintat sis dits en una mà?— féu Miró esgarrifat.
—No en dubtis pas—li faig jo.
—Anem, anem de seguida al taller —em diu— que ho vull veure.
Com que potser eren les dues de la nit, vaig dir-li que ho deixéssim per a l’endemà, de dia: i ca! L’escassa llum d’una espelma era prou perquè el meu amic es convencés que els meus comptes no fallaven. No sé si aquella mateixa nit, Miró sense manies, va suprimir-ne un dit, deixant cinc dits allà on ara n’hi ha quatre.»

L’exposició però té molts altres motius per ésser visitada. El recorregut per les sales ens va conduint per un seguit d’elements que, als vilanovins, ens resulten familiars. I és que, una vegada més, la nostra ciutat d’aquells primers anys del segle XX, va viure amb gran intensitat aquesta efervescència japonista a causa, sobretot, de la confluència de personatges fonamentals d’aquest moviment. Acabem de veure com Miró vincula Ricart a una estampa japonesa, però és que Joan Oliva Milà, que feia pocs anys havia instal•lat la seva impremta al carrer Llibertat, imprimia uns delicadíssims programes de Carnaval, carnets de ball o programes d’actes musicals amb elements japonesos. Una estètica que Oliva tenia a prop justament perquè, a partir de procedències diverses, la Biblioteca Museu Balaguer disposava de llibres japonesos del segles XVIII i XIX i de magnífiques estampes. De la parella de samurais (un dels quals podem veure a l’exposició del Caixa Fòrum); de porcellanes finíssimes exposades a les vitrines del Museu,...

A l’exposició del Japonisme... hi apareix citat Antoni García Llansó que, a través de les revistes il•lustrades de l’època (La Ilustración i La Ilustración artística, principalment), facilità el coneixement del món japonès. García Llansó va tenir una fortíssima influència en la formació de la Biblioteca Museu Balaguer a partir dels anys 1890 amb un paper determinant en la recuperació de la publicació del Boletín de la Biblioteca Museu Balaguer com una part inclosa dins la revista Pro Patria per a la qual cosa es cartejava molt sovint amb Joan Oliva. Posteriorment, assisteix intensament a Víctor Balaguer per tal resoldre el conflicte sobre els drets d’autor aprofitant l’avinentesa de n’era l’inspector de l’oficina a Barcelona. És Antoni García Llansó l’autor de Una visita a la Biblioteca Museu Balaguer (1893).

El repàs i estudi dels fons japonesos o japonistes de la Biblioteca Museu Balaguer caldria una atenció especial que no correspon a aquesta tribuna però, per acabar, només voldria fer una darrera reflexió abans de convidar-vos a visitar una galeria de fotografies al bloc de la Biblioteca Museu Balaguer: http://museuvictorbalaguer.wordpress.com/2013/08/13/el-japonisme-i-la-seva-fascinacio-tambe-a-vilanova-i-la-geltru-2/

El fons vinculat al Japó (amb elements originals o derivats) de la Biblioteca Museu Balaguer no és fruit de la dèria col•leccionista de ningú. És el resultat de la convivència natural amb una determinada estètica en un moment molt concret alguns actors del qual residien i treballaven a Vilanova i la Geltrú i incidien directament en l’evolució de l’art de Catalunya.

Montserrat Comas Güell, directora de la Biblioteca Víctor Balaguer