L'Eix Diagonal

La via que teòricament s’encarrega d’unir Manresa amb Vilanova i la Geltrú m’ofereix un símil perfecte de la meva situació –i penso que la de molts catalans- en el nostre camí cap a la independència de Catalunya.

Baixo plàcidament en el meu cotxe des d’Igualada cap a Les Cabanyes (com podria baixar cap a Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú) i, en arribar a l’alçada de Sant Quintí de Mediona els cons fluorescents em comminen i obliguen a agafar la sortida. Allà, en plena rotonda i amb cotxes inquiets al clatell, dos mossos d’esquadra d’ulleres fosques, cames obertes i posat de Rambo, responen a la meva demanda d’orientació amb un comminatori: “Segueixi, segueixi, no s’aturi, a la dreta”.

I ja em teniu, seguint el cotxe del davant, cap a Sant Pere de Riudebitlles, prenent a cada cruïlla la direcció que el sentit comú m’indica, i pensant en quan afortunat sóc de no ser un camioner polonès en trànsit cap al moll de Vilanova i la Geltrú. Perquè l’ordre del mosso d’esquadra és l’única indicació que he rebut abans del meu tour forçat pel Penedès i d’anar a petar –ignorant com soc dels viaranys i dreceres penedesenques- a les portes de Sant Sadurní per poder, des d’allà, arribar al meu destí.

Tot plegat, però, ha tingut el seu costat positiu. He tingut temps de reflexionar sobre la similitud entre la meva situació i la dels tres diputats del Parlament català que van anar a Madrid i es van trobar amb la negativa del Congreso de los diputados a accedir a la seva demanda. Ells van rebre un no ho acceptem i jo he rebut un no s’aturi. Ambdós igual de contundents. I tan ells com jo ens hem vist obligats a buscar-nos una via alternativa. Jo per arribar a Les Cabanyes i ells per arribar en el futur a la somniada independència. Jo he optat per seguir els rètols que em deien a Sant Sadurní, sabedor que des d’allà podia refer el meu full de ruta, mentre els nostres governants, diuen, han optat per la via internacional, segurs que Europa no els deixarà aparcats en un racó de la carretera. Tan fàcil com hauria estat que, en el meu cas, el mosso d’esquadra en digués per on havia de passar i, en el dels diputats catalans, que el govern els digués quines eren les condicions per accedir a la demanda o, com a mínim, per seure a parlar-ne. Però clar, la tranquil·litat del ciutadà no compta i ells, el mosso i el Congreso, com a representants de l’autoritat, no es poden ni volen rebaixar a ser atents i ajudar a resoldre el problema.

El meu cas –i imagino que el de molts catalans com jo- és encara una mica més complex. Perquè, què hauria pogut passar si jo, en comptes de viatjar amb el meu cotxe, hagués fet el trajecte en autobús? Doncs que l’ordre l’hauria rebuda el conductor i ell hauria triat el nou trajecte a la seva bola, cal pensar que donant les explicacions pertinents al passatge. Res a dir si, en aquesta tessitura, les necessitats de tot el passatge quedessin cobertes, però, si algun dels passatgers es veiés sensiblement allunyat de la seva intenció en agafar el bitllet, tindria dret, com a mínim, al reintegrament de l’import abonat?

Aquesta és exactament la situació en que em sento quan, desprès de dir-me que Madrid no es podria negar a delegar la funció de convocar una consulta, veig els diputats del Parlament català tornant amb les mans buides. I el que és més greu, sense que Madrid els hagi donat una explicació convincent, o com a mínim creïble, de la seva negativa rotunda. Amagant-se darrera la Constitució com el mosso s’amagava darrera els cons i les ulleres negres. Perquè ara m’adono que, per més inri, el mosso d’esquadra ni tan sols s’ha dignat donar-me una explicació sobre els motius que tallaven la carretera. Potser perquè pensava que allò no era res que m’afectés.

M’agradi o no, ens agradi o no, jo i molts catalans més estem ficats en un autobús que, pel que deia el bitllet que em comprat, té la independència com a destinació final. I que jo i molts catalans ni conduïm, ni tan sols tenim accés als designis del conductor quan alguna autoritat, competent o no, li barra el pas i el desvia. I al damunt, no tenim més remei que acceptar com a Eix Diagonal la carretera de Pla del Penedès o la de La Granada. Un xic decebedor, no?