La matança de Srebrenica i la guerra psicològica a Bòsnia

El passat 11 de juliol va fer 19 anys del genocidi més terrible després de la Segona Guerra Mundial. Va tenir lloc a Srebrenica, una petita localitat bosniana a pocs quilòmetres de la frontera amb Sèrbia i integrada dins de la República Srpska, una de les dues federacions en les qu,e en l’actualitat, es divideix Bòsnia i que té majoria de serbobosnians- serbis residents a Bòsnia-.

Aquell dia fatídic  més de 300 musulmans van morir a mans dels serbis comandats pel general serbobosnià Ratko Mladic, condemnat al 2012, ferm en la voluntat de realitzar la “neteja ètnica” i donar pas a la “Gran Serbia” de Milosevic. El nombre d’afusellats s’eleva a més de 8000 en el període que va durar la guerra només a la zona de Srebrenica i els pobles propers.

La setmana passada el tribunal de l’Haya va responsabilitzar els cascos blaus holandesos per aquest episodi, ja que en el moment que va succeir els musulmans es trobaven en territori protegit per la UNPROFOR(Força de protecció de les Nacions Unides) i concretament es trobaven sota vigilància de les tropes holandeses de la ONU. El comandant dels cascos blaus i responsable de la seguretat de la zona suposadament va rebre pressions per deixar via lliure a les deportacions de centenars de joves i homes adults en edat militar. La jutge encarregada del cas al tribunal de l’Haya va sentenciar que “es podia assenyalar amb certesa que si s’hagués permès a aquells homes quedar-se en la zona de seguretat, en l’actualitat estarien vius”.

La guerra a Bòsnia va acabar al 1995 amb una població civil totalment desgastada i sobretot fruit de la pressió internacional i de la indignació de l’opinió pública d’arreu del món. El procés d’arribada a la pau va desembocar en els tractats de Dayton el mateix any però no obstant les hostilitats entre musulmans i serbis segueixen encara a flor de pell.

En la commemoració del dinou aniversari de la massacre es va procedir a l’enterrament de 175 musulmans localitzats a les fosses comuns i que fins ara no s’havien pogut identificar ni entregar als familiars. Mentre els musulmans acullen aquest acte com un recordatori dels seus familiars i una manera de criminalitzar el genocidi, molts serbis pensen que els musulmans tracten de magnificar l’episodi i mediatitzar-ho.
Aquests argumenten que el nombre de víctimes musulmanes és molt menor que no pas les del bàndol serbi i que amb recordatoris com els d’Srebrenica només aconsegueixen que es tinguin com a únics causants de la guerra i enemics els serbis.

En la mateixa població de Srebrenica el panorama és il•lustratiu: les famílies serbibosnies i les bosnies – musulmanes- viuen plegades, són veïnes. No obstant segueix existint un odi latent fruit de la guerra gairebé vint anys després. Els nens es dirigeixen a la mateixa escola, però assisteixen a classes separades. Els serbibosnis al•leguen que la llengua és la mateixa- serbi croat i bosni- però que molts musulmans estan obsessionats a diferenciar-la.

Pocs quilometres més enllà de Srebrenica, ja a territori serbi a un petit poble al costat del riu Drina festegen el diumenge famílies i grups de joves. Molts d’ells vesteixen samarretes amb símbols nacionalistes. Quan sel’s pregunta per la guerra ho tenen clar: “Els musulmans són Al Qaeda”.

Les hostilitats entre musulmans i serbis segueixen presents i és per això que gran part de la població s’ha exiliat arran de la guerra a les seves zones d’influència: serbis a la república Sprska i musulmans a la  Federació de Bosnia y Herzegovina.
Malgrat ambdós bàndols han abandonat les armes, la guerra psicològica continua.

Una petita part de la població, no obstant, no ha abandonat el seu poble d’origen i malgrat l’odi i el fantasma del passat conviu diàriament amb altres nacionalitats, com era natural abans de la guerra. Són petits gestos de tolerància que, a la llarga, suposen la llavor per construir el futur.