Automatismes, si us plau

Llegeixo a les pàgines d’economia d’un diari de tirada nacional que l’empresa Inditex, ja sabeu la multinacional d’Amancio Ortega que comprèn empreses com Zara o Massimo Dutti, està preparant una veritable revolució en el seu sistema de distribució i control de les seves botigues i franquícies. Basant-se en el principi científic que afirma que tot allò que es pot expressar a través d’un algoritme (una fórmula, vaja) és susceptible de ser fet de forma automàtica i inspirant-se en el principi de la traçabilitat que permet seguir la pista dels aliments, sembla que té força avançat un sistema de control que li permetrà saber, de forma instantània, les vendes de qualsevol dels seus establiments per poder així, de forma igualment automàtica, reposar-li els estocs que li permeten tenir als clients ben atesos i sense aquella frase tan molesta de ara no tinc aquesta talla. Passar l’etiqueta d’aquell vestit pel lector del codi de barres, per tant, no sols servirà per dir-nos l’import, fer la factura, modificar les dades de les vendes i recalcular els estocs. La central de distribució rebrà l’input per incorporar a la propera comanda d’aquella botiga un nou vestit d’aquell model, talla i color que li permeti mantenir l’estoc en els paràmetres òptims pel servei dels seus clients.

Curiosament, en el mateix diari que comenta aquesta noticia, llegeixo que la nostra Sindicatura de Comptes acaba de detectar, al cap de deu anys, que les factures del quasi oblidat Fòrum de les Cultures amb que Barcelona va voler emmirallar al món l’any 2004, presenten irregularitats que caldrà seguir investigant per si poden constituir un possible delicte de malversació de fons o qualsevol d’aquestes altres figures delictives que el màster accelerat en corrupció que estem fent els ciutadans ens explica.

La reflexió, a més d’immediata és òbvia. El que es pressuposta i el que es paga per una feina deu figurar en els llibres de comptabilitat, no?. Aquests llibres de comptabilitat deuen tenir un format electrònic, oi? I en aquest format és possible introduir un algoritme que, cas que el que introduïm no coincideixi amb el que li hem indicat a l’ordinador, ens doni un missatge d’error, cert?. Com en el cas de les nostres famoses contrasenyes o quan el telèfon ens avisa que aquell número que estem marcant no està operatiu en aquell moment o no existeix. Doncs aleshores, com és que es tarda deu anys en detectar aquestes anomalies?

Probablement, els partidaris de l’iniciativa privada poden trobar en aquest exemple comparatiu l’enèsim argument a favor de les seves tesis. I no serè jo qui els negui la part de raó que tenen, encara que els recordi el cas Gowex. Però aleshores hi contraposo les imatges captades pel drone (avió sense pilot) israelià que bombardeja els suposats túnels de Gaza dirigit per control remot des d’algun despatx militar per demostrar que l’administració pública, quan vol, pot ser tant o més eficaç que la privada. Que, si tingués ganes veritables de resoldre el problema, ho podria fer. Eines no n’hi manquen. I cal pensar que, si es dediqués a empaitar als defraudadors i a sancionar-los de forma efectiva, de recursos tampoc.

Però, per alguna raó que escapa a la meva anàlisi, sembla que tot plegat segueixi l’estratègia del fet i amagar de la nostra infantesa. Aquella que obligava al perseguidor a comptar fins a deu amb els ulls clucs abans de començar la recerca dels altres jugadors. I clar, aleshores descobrim amb sorpresa que una obra pública ha costat tres o quatre vegades allò que fou pressupostat per la seva construcció, que uns diners destinats a ajuts als aturats han servit per pagar estades a hotels o que uns regidors cobraven per fer una feina que, els agradi o no, estava inclosa en el seu sou. I que, a més, amb una mica de sort per ells, mentre hem anat comptant fins a deu abans de fer-ne el control, la famosa prescripció del delicte no s’aturava. Però clar, qué es pot esperar d’un sistema de control que sembla que es podia burlar, recordem-ho, posant el DNI de la infanta o del rei?