Arran de la llengua i de la política

La defensa de la llengua no ha de ser tan sols quantitativa, sinó també qualitativa. El català que comunament fem servir és cada volta més simple i castellanitzat (inclús tacat per l'anglès, a hores d'ara). Per suposat que aquest fenomen té causes naturals en tant que evolució lingüística, però, citant a Orwell, "és clar que la decadència d'un llenguatge ha de tenir causes polítiques i econòmiques". El raonament és senzill: pensem conceptes, i aquests els podem pensar perquè els classifiquem en paraules. Per tant: la llengua i el pensament estan íntimament lligades. Això és encetar un bucle decadent: pensem necieses, per tant, la llengua es ressent i es torna lletja i imprecisa, amb lo qual, només podem pensar necieses.

Potser, davant d'això, es pot respondre que les paraules i conceptes que perdem es deuen a la mera evolució lingüística, i que també en guanyem de noves. Però no és així. Analitzem, per exemple, el llenguatge en allò referent al fet polític. I és que dins de la política, el llenguatge fa coses rares (i les fa en pro de la manipulació més ruda). Encara que els termes polítics no desapareguin, sí han perdut, molts d'ells, el seu significat. I estem al cap del carrer altra vegada: com pensar un concepte que ja no vol dir res? I no faig referència a mots poc emprats, sinó a conceptes tan comuns i importants com "feixisme" o "democràcia". Què volen dir? Sembla que "feixista" només vol dir "alguna cosa dolenta", i "democràcia"? "Democràcia" ja no vol dir res. Tornant a Orwell: "es pensa gairebé universalment que quan anomenem democràtic a un règim l'estem alabant; per això, els defensors de qualsevol règim afirmen ser una democràcia, i temen que hagin de deixar d'emprar aquesta paraula si li donem un significat clar". És una paraula indefinible dins el món actual; o com podem reconciliar els models polítics d'España, de Venezuela o d'Estats Units, sabent que són tan diversos, però que tots tres són democràcies?

Recorro a Orwell una vegada més: "a la nostra època, el llenguatge i els escrits polítics són una defensa de l'indefinible".

I aquest reduït estat de consciència (aquest no poder pensar, per no poder definir, els sistemes que regeixen gran part de la nostra vida social) només afavoreix a una cosa: la conformitat política. És per això que el llenguatge polític (especialment el que empren els polítics als seus discursos) ha acabat essent poc més que vaguetats, eufemismes, generalitats absurdes i frases fetes ("assentar uns fonaments", "transformació radical", "canviar-ho tot"...). Davant d'aquest fet s'ha d'estar en constant alerta, o cada una d'aquestes frases i d'aquests jocs retòrics pot adormir una part del nostre cervell.

Un altre gran exemple de mal ús de la llengua i de prostitució lingüística (és a dir: del fet d'instal·lar prejudicis inconscients i limitar la reflexió) és el llenguatge masclista en el qual ens desenvolupem amb tanta normalitat.

Fem, aleshores, una defensa de la llengua, és clar. Però fem-la en vista de tots els seus aspectes, i reinventem-la cada volta que faci falta, especialment quan ens hi juguem el nostre context polític i social. Perquè, com deia Orwell, "el llenguatge polític està dissenyat per aconseguir que les mentires semblin veritats i l'assassinat respectable, i per a donar una aparença de solidesa al mer vent".