Si em permeteu

Costa de creure

Eix. Jordi Pujol

Eix. Jordi Pujol

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

És veritat. Costa de creure. Potser per això la meva mare s’ha posat a plorar en sentir la noticia. Costa de creure que un home com Jordi Pujol, amb un prestigi construït a base de patriotisme i compromís, hagi pogut estar amagant durant més de trenta anys un patrimoni a l’estranger sense complir amb les seves obligacions com a ciutadà. Uns diners que, d’entrada i per començar a especular, podem acceptar que siguin exclusivament els que li va donar en herència el seu pare, convençut com estava que allò de la política en quÈ es ficava el seu fill Jordi no tenia massa futur i que potser fins i tot li aniria bé tenir-los a l’estranger en el cas possible que hagués de fugir per cames.

El que ja no sembla raonable és que un servidor públic que, a més, es vantava dels sacrificis que havia fet i faria pel país, hagi tingut aquests diners amagats durant tots aquests anys i, amb l’excusa de tenir molta feina, sense acollir-se a alguna de les amnisties o regularitzacions fiscals que s’han dictat, la darrera aquest passat novembre. Ara podrà adduir que eren dels fills –per cert, quasi tots menors d’edat quan Pujol accedeix a la Generalitat- i de la dona, però els seus arguments sonen bastant a Infanta Cristina i confiança cega en el cònjuge. Igual que el gest de demanar perdó als ciutadans que s’hagin sentit defraudats sona a excusa reial sortint d’operació de maluc i prometent, com un nen petit, que no ho tornarà a fer.

Però segur que aquesta maniobra aconseguirà que alguns ciutadans de bona fe –si en queden- li donin el benefici del dubte, argumentant que estem davant d’un pare responsable i abnegat que salva el cul dels seus fills tot oferint el seu per anar a seure al banc dels acusats i, si s’escau, a la cadira de la cel•la penitenciària tot i tenir clar que, als 84 anys, segur que el segon seient li faran estalvi.

No defujo, faltaria més, la discrepància entre les xifres que, pel que sembla, remenen la confessió de Pujol i els autos de l’UDEF, on sembla que Andorra és una etapa i els 4 milions la xocolata del lloro. I la sospita, més o menys fundada, sobre l’origen veritable de tots aquests diners. Aquell famós 3% que va esmentar Pasqual Maragall. Amb els papers una mica mullats, perquè tot sembla indicar que, d’haver-hi sigut, hauria estat del 4%. Repartit en un 2,5% pel partit i 1,5% pels avui sospitosos d’apropiació indeguda. Però com que la cosa està per provar, penso que no cal gastar més espai en donar-hi voltes. Cadascú ja és prou grandet com per decantar el seu parer cap un o altre costat. Depenent del que li costi de creure-ho.

Però si que hi ha un fet que es comenta poc i que val la pena destacar. Tot l’enrenou arrenca de la ja avui quasi oblidada conversa del restaurant La Camarga entre Alicia Sánchez Camacho i la que havia estat companya de Jordi Pujol fill. Una operació en la qual, curiosament, apareixien entrelligats interessos del PP (l’actor) amb interessos del PSC (el pagador segons sembla) i que podríem, de ser així, qualificar de maniobres conjuntes. Com aquelles que fan els exercits de diferents països, en potencia enemics, per preparar-se per una hipotètica lluita amb un altre enemic comú. Per tant, una possible situació, la de la conversa enregistrada, que no ha de costar massa de creure.

Queda un darrer aspecte de tot aquest enrenou. El comentari apuntat per alguns mitjans sobre el fet que un ex-empleat de  la banca andorrana on els milions confirmats haurien dormit tot aquest temps, hauria pres cap a casa seva copies de documents que demostrarien els ets i uts de l’operació. Que aquests documents podrien sortir a la llum i que és justament aquesta possibilitat la que ha precipitat els esdeveniments. Des de les declaracions complementàries fetes pels membres de la família Pujol no acollits a la regularització de l’any passat, al reconeixement per part del propi Jordi Pujol i Soley de la seva actuació anòmala en l’afer. Una situació que ratifica la meva creença sobre el poder dels petits en la societat de l’informació. Ves per on, aquell empleat de banca andorrana que, potser per tafaneria o potser per intuïció, va guardar copia dels documents que avui malden per sortir a la llum, pot acabar ensorrant Convergència Democràtica de Catalunya o carregant-se la via cap a la independència. Insisteixo. Qualsevol fet o esdeveniment pot tenir el seu particular Wikileaks. Més d’un polític, empresari, artista o ciutadà pot veure la seva carrera truncada per un document oblidat o un correu enviat en un moment de tonteria. Aquesta és la grandesa de la nova democràcia que, si no ens l’escapça ningú, sembla que va arribant.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local