Malalties i guerres

Quan naixem, però sobretot quan comencem a ser conscients de la vida, tenim la seguretat que la nostra vivència al planeta serà plàcida. Una més en aquest món de nom Occident i amb el cognom de Capitalista. Des de ben petits se’ns ensenya a tenir, i com més coses tinguem millor serà la nostra vida. Encara que aquests objectes siguin simples capricis, els volem i sense ells la nostra vida no té cap tipus de sentit. Jo com la gran majoria de joves de la meva edat ja en tenia prou amb això, amb el simple fet d’anar fent i esperar al que m'oferís la vida. Però en el meu camí hi havia una pedra, ni alta ni baixa, una pedra esfèrica on a partir d’ara hauria de viure. Aquesta pedra, que de moment té una altura base, em va obligar a tirar endavant en el seu moment, i seguir fent-ho ara, i cada cop amb més empenta. Em van diagnosticar esclerosis múltiple ara fa dos anys. Jo, igual que tu, convençut que les malalties i les males noticies estan reservades per aquelles terceres persones – poques vegades segones – que apareixen als mitjans vaig quedar de pedra.

Ara pel món virtual, en plena ascensió de les xarxes socials, corre el Ice Bucked Challenge que insta a la gent a mullar-se per l’ELA (esclerosis lateral amiotròfica ). Iniciativa que trobo fantàstica i que avui dia ja ha recaptat més de 13 milions de dòlars. Però com molt bé hem après, simplifiquem les coses. Molts joves, i no tan joves, només han captat el simple fet de mullar-se (literalment) i passar-ho a algun conegut o amic. Deixant de banda el concepte, la part important, el fet de donar diners per a les investigacions d’aquesta malaltia.

Avui fullejant el diari he vist una notícia sobre un fàrmac en desenvolupament que permetria la regeneració de la mielina, substancia que protegeix les fibres nervioses, i per tant la recuperació parcial d’alguns brots soferts. Aquest fet m’ha engrescat. Però, com en tot, hi havia la lletra petita: Després quedarà un assaig a gran escala per afinar els protocols i mesurar definitivament la seva eficàcia, el que sol portar anys, llevat que es decidís, com amb l'Ebola, que la situació dels pacients és tan desesperada que s'accelerin els terminis o, directament, se saltin aquests passos. Per sort per a la majoria de la població i desgracia per a més de 2 milions d’afectats mai caldrà accelerar els terminis d’estudi. Com hagués passat amb l’Ebola si aquesta malaltia no hagués afectat cap occidental. Això sí l’any 2013 es van gastar 1,75 bilions de dòlars en armament per a protegir la població, clar. Aquí és quan em dic que si no ens ataquéssim, no ens hauríem de protegir, i per tant aquests diners podrien anar destinats a problemes reals de la població i no dels governs. Com l’esclerosis múltiple, que també ataca a un mateix, tot i que la diferencia és que aquest un no pot fer res per a parar-ho.