El Baricentre

Tots els que han acabat el BUP, en principi, saben que aquesta paraula, a més de designar un centre comercial, s’utilitza per definir el centre de gravetat d’un cos, és a dir, el punt que té tota la massa d’aquest repartida de manera equivalent al seu voltant de forma que, un eix que passés per ell deixaria el cos en equilibri fos quina fos la seva posició.

Per tant, si agaféssim el cercle de dotze estrelles que forma la bandera de la Unió Europea, el seu baricentre, estaria just al centre del cercle, en tenir tota la rodona la mateixa densitat. Però aquesta condició deixaria de complir-se si alguna de les estrelles fos més grossa, pesant o lleugera que la resta. I, per tant, el centre geomètric i el de gravetat de la figura, deixarien de coincidir.

És això el que sembla que està passant en el si de les institucions de la Unió Europea. Una UE que sembla decidida a acceptar la perifèria, entenent com a tal el conjunt de països que no integren el que podríem definir com pinyol i que comprèn, al marge dels sis estats fundadors, els altres sis que hi varen entrar fins 1986, Espanya i Portugal els darrers. Que passarà a tenir com a caps visibles al centre dretà polonès Donald Tusk com a President del Consell Europeu, a la socialista italiana Federica Mogherini com a alta representant de la Unió Europea, i a Jean Claude Junker, luxemburguès i conservador, com a president de la Comissió Europea, en substitució, respectivament del cristià demòcrata belga Herman Van Rompuy, la britànica laborista Catherine Ashton i el socialdemòcrata portuguès Jose Manuel Durao Barroso.

Un canvi de representants que sembla estar força condicionat per la situació política de la pròpia Unió Europea, atrapada en dos conflictes importants. El d’Ucraïna i el de les mesures d’austeritat per poder sortir de la crisi.

Dos conflictes que, per la seva resolució, reclamen certes concessions internes que obliguen, agradi o no, a canviar el centre de gravetat. Perquè sembla clar, en primer lloc, que el conflicte d’Ucraïna pot haver forçat a buscar un president del Consell Europeu que ajudi a donar la sensació de potència amiga a les repúbliques sud-occidentals de l’antiga URSS, tot facilitant la seva sortida de l’òrbita d’atracció russa per passar a la de la Unió Europea. I aquest paper, qui millor el pot jugar és Polònia. Des de la seva potència dins de la Unió Europea i des del seu passat, de territori basculant entre Orient i Occident i finalment decantat pel segon. Potser per això, aquest nomenament ha estat el menys discutit i polèmic.

Els altres dos, el de president de la Comissió Europea i el de l’alt representant de la Unió Europea, han resultat força més complicats. Recordem, començant pel més antic, els equilibris que ha calgut fer per aconseguir que el càrrec de president de la Comissió anés al candidat més votat (amb només 210 diputats sobre un total de 751), respectant així el principi de la llista més votada que ara Rajoy vol imposar per via legislativa. I com, l’alta representant de la Unió Europea fou, d’entrada, rebutjada per alguns pesos pesants de la Unió Europea que, finalment, sembla que s’han avingut a donar aquest premi als països del sud, prenent-lo dels britànics, perillosament tendents a l’euroescepticisme en aquesta darrers mesos.

Es tractaria doncs de donar una mica més de protagonisme als països del sud que, malgrat representar una potència i tenir un pes en el conjunt de la Unió Europea, han estat un llast durant tot aquest temps de crisi econòmica. Un llast que obligà als grans motors econòmics de l’Europa dels 28 a fer d’home del sac, imposant els seus homes de negre i les seves mesures restrictives, cada cop més criticades, però des de l’obediència. Una situació que hauria dut als pesos pesants europeus a cedir una part de protagonisme a canvi que aquests, els països del sud, canviessin les aspiracions a ser locomotora per les de ser vagó preferent. Una sacrifici pel que, en reciprocitat, rebrien el nomenament de la política italiana i el més que probable del ministre De Guindos.

Una cosa va per l’altra. Així, tot i canviar la posició del baricentre. La UE seguirà essent estable i favorable als interessos dels més potents, potser ja una mica cansats d’anar tirant sempre del carro.