I amb el somriure

La passada diada, era el més habitual. Veure gent riallera i contenta de poder aportar el seu granet de sorra al que esperaven fos un esdeveniment històric -que ho va ser- i que marquès el punt de no retorn cap al dret a decidir i la independència que ja tothom hi associa com l'ombra al ruc. Uns somriures que, presumiblement, també duien associada la revolta que anunciava la cançó i que es va explicitar des de la tribuna de l’acte quan es va comminar al President Mas a treure les urnes el dia 9 de novembre.

Una revolta que cada cop sembla més propera i fins i tot inevitable. Perquè, agradi o no, és l'enèsima mostra de la revolta global. La que cada dia es manifesta amb un o altre motiu. La revolta dels desnonats, la dels sense feina, la dels defensors del patrimoni natural, la dels crítics amb la corrupció o la dels que sentim trepitjada la nostra dignitat com a poble i volem dir a les urnes i de manera directa, que n'estem farts. Perquè cada cop veiem més clar que els nostres missatges, els nostres anhels, quan passen per la gatera de la política, perden tota la seva frescor, bona part de la seva contundència i no poca capacitat d'il•lusionar als nostres conciutadans.

Potser fora bo, en el context actual, recordar les revolucions que, en el seu moment, van canviar les monarquies absolutes que, fins aquell moment feien i desfeien a la seva bola i sense tenir en compte la voluntat dels seus súbdits. Una actitud que simbolitza perfectament aquella famosa frase de Maria Antonieta quan li van dir que el poble no tenia pa. Doncs que mengin pastissos, sembla que va etzibar la reina consort. Una resposta que recorda en certa mesura el discurs monolític i monocorde del Rajoy de les nostres penes quan li pregunten cols i respon naps. Si volen votar, que votin tots. I quan ho mani la constitució, és a dir, quan hi hagi eleccions que convoqui jo. Al cap i a la fi, si els andalusos poden anar amb un cor català, no sembla raonable que demanem per marxar d’aquesta casa comuna on tots estem tan be. Com no els semblava raonable a Lluis XVI de França o a Carles I d'Anglaterra que els seus súbdits els demanessin menys impostos i una mica mes de llibertat.

Aquella Anglaterra va tenir un Cromwell que, un cop feta la revolució i foragitat el rei, va saber mantenir amb fermesa les conviccions inicials de la revolta, donant temps suficient per implantar en el teixit social aquelles idees de democràcia i canvi. Aquella França, per contra, va tenir un Napoleó que va reconduir la revolta cap a la repetició dels esquemes anteriors, fins i tot superats amb la seva proclamació com emperador, però amb prou temps perquè les idees revolucionàries modifiquessin els sentiments i comportaments dels ciutadans amb la introducció dels drets humans. Potser per això Napoleó s’ha convertit, tot i la perversió del nou ordre revolucionari, en un personatge famós que seria derrotat pels poders europeus, mentre Cromwell segueix essent un perfecte desconegut, malgrat el triomf de les seves idees fins el dia de la seva mort. Un personatge al que s’ha arribat a titllar de reaccionari per haver lluitat, justament, contra la reacció que volia deixar les coses com estaven abans, recuperant la monarquia omnipotent. Potser també per això, la democràcia francesa sembla estar més arrelada en el poble  mentre la britànica sembla impregnar de dalt a baix tota la societat amb els principis de la llibertat. Una societat que accepta un referèndum a Escòcia, permet la persistència de la voluntat quebequesa d’independència, manté una Commonwealth que ja voldria bona part de la UE i fins i tot es amiga i soci preferent del primer que va plantar cara a les seves pretensions colonials. Els EEUU.

En qualsevol cas, la reflexió hauria de pujar un graó més. Abandonar el vol gallinaci de saber quin partit substituirà al que mana avui. Recordar que, tant a França com a Anglaterra, aquelles revoltes van acabar periclitant un sistema global, el monàrquic absolutista, que es tenia per etern i inamovible i que mai més va tornar a ser igual. I ser capaç de fer-se i respondre la pregunta de si aquesta revolta cada cop més oberta i general serà capaç d’endur-se pel davant el sistema global de democràcia de partits que fan i desfan a la manera d’aquells Lluís XVI i Carles I, per donar pas a un ordre nou. I sense perdre el somriure.