Som en un món on encara tractem les persones amb discapacitat entre cotons

Jordi Basté i Duran  (Barcelona, 1965)

Molts es desperten cada dia a les 6 a punt amb el seu “peu a terra”. Des del 2007 es lleva cada dia a un quart de 5 del matí per dirigir El Món a RAC1. Abans, havia estat el cap d’esports, i encara molt abans, va treballar durant 22 anys a l’altra banda de la Diagonal, a Catalunya Ràdio, bàsicament en programes esportius. Assegura que l’única cosa que sap fer és ràdio. Intenta ser un bon pare, i sobretot bona persona. Diu que no sap si ho aconsegueix, però que és la seva intenció.
Què és el que més t’agrada explicar a la teva feina?

Precisament, el que més m’agrada és comunicar. Posar-me davant d’un micròfon, perquè tens la percepció que no t’escolta ningú, que estàs sol, que no et veu ningú. Els que som tímids ens costa més fer tele. Però si he de triar el que més m’agrada diria que la percepció d’explicar les coses, fer-les mastegables per als oients. De fet és comunicar. Jo més que periodista o radiofonista em sento comunicador.

L'entrevista en dos minuts

T’agradaria tornar a “comunicar” esports algun dia?

Com que ja en parlo habitualment, en principi no, però tampoc ho descarto. Ara em sento còmode fent el que faig. M’ho he passat molt bé, i no en renego, al contrari. Però sí, m’agradaria tornar a fer esports algun dia.

Després d’aquesta resposta, doncs, et veus molt més temps conduint El Món a RAC1?

És imprevisible. De moment ara tinc un any més. I no sé si en faré 15 o 10. Estic més a prop de dir adéu que no fer 10 anys més. Llevar-me a un quart de 5 cada dia 10 anys més…

Com veus el futur de la ràdio?

T’has d’anar renovant sempre. Però la ràdio és el mitjà ara mateix més solidificat de tots. Ha sabut adaptar-se al segle XXI a través de les noves tecnologies. No només ho ha fet bé sinó que ho ha millorat. Des de qualsevol lloc del món la pots escoltar. La ràdio ha perdut la rapidesa (Internet és més ràpid) però ha sabut guanyar-se la credibilitat de l’oient. És un mitjà econòmic, i fa companyia.

Has cobert alguna vegada els Jocs Paralímpics?

Sí, els de Barcelona 92.

Quin tractament se’ls dóna?

Per a mi, exageradament “sensibleros”. Jo crec que hem de tendir cap a la igualtat. Per molt que digui pobret…ni pobret ni pobreta!. És evident que té un problema, per tant, de sensibleries les justes. Hi ha una realitat que hem d’explicar i segurament tindrà un punt més dramàtic que d’altres, o no. Hi ha esportistes sense discapacitat que tenen una vida duríssima. Però d’aquí a extremar-ho a una sensibleria…ja ho hauríem de tenir superat. Hem de tendir cap a la força dels Paralímpics per saber-los adaptar als Olímpics. I que algun dia deixi d’haver-hi Paralímpics. De la mateixa manera que sempre he pensat que si algun dia hi ha una dona que es pot enfrontar a un home al mateix nivell, el mateix crec dels esportistes Paralímpics. Però estem en un món on encara tractem els discapacitats entre cotons. De dir “ai! és que l’anirem a veure perquè és discapacitat”…no, no. Això ja s’ha acabat.

Creus que els mitjans de comunicació fan invisibles els discapacitats?

Sí, però tampoc els podem fer extremadament visibles perquè entraríem en el mateix problema. Si ara fem una secció dedicada a gent discapacitada crearem una mena de gueto. Els propis discapacitats no et demanen guetos mediàtics. N’hem de parlar més, però d’aquí a crear guetos, no.

Quan has de parlar d’aquest col·lectiu intentes ser més curós amb el vocabulari?

Sí. En la comunicació és on no hi ha la normalitat i jo m’hi incloc. Vaig amb peus de plom i no crec que hi hagi d’anar. Hi ha un llenguatge que ofèn, que s’ha d’eradicar, que és el del segle XX. Hi ha gent que ha normalitzat la situació com l’Albert Espinosa, d’una manera meravellosa. Però dir “pobret”, no. L’ajudarem en coses, com a mi m’ajudaran quan sigui gran. Tendim a un “sobresentimentalisme” que em posa especialment nerviós.

Tu has viscut una època en què els discapacitats vivien amagats, no eren acceptats per la societat.

Recordo quan hi havia nens que els hi deien “mongòlics”. Però ara ningú els amaga. Hi ha escoles molt meravelloses. Se’ls dóna la millor educació possible. És el que ha de ser. I portar-los al cinema! Abans es quedaven a casa tancats. Una cosa terrible. I això sí que ha canviat.

Has treballat mai amb algú discapacitat?

Quan estava a TV3 vaig coincidir amb un noi que tenia Síndrome de Down. Era un conserge. Era un tio fantàstic, divertit, i bona gent. Però tant com d’altres que treballen allà.

Com creus que s’ha d’integrar en el món laboral?

Els hem d’anar a integrant en el mercat laboral per les seves capacitats, i habilitats, no per les seves discapacitats. Tenim un problema si ho fem a la inversa.

Veus dins del teu equip una persona amb discapacitat?

Està clar que, per exemple, no podria treballar-hi una persona amb Síndrome de Down o muda, per qüestions òbvies. Però, perquè no una persona que fos cega?

És més fàcil integrar-los en la ràdio què en la televisió?

Depèn del què fem. La televisió és molt ampla, no només és sortir en pantalla. Però hi ha molts prejudicis. A la ràdio és evident que hi pot treballar un cec, només faltaria. És més, preguntar-nos si un cec podria treballar a la ràdio, no té sentit. Però ningú m’ha presentat un currículum. Tot i així, crec que algun fet sí que hem avançat, hi ha alguns tipus de discapacitats que estan més ben vistes que d’altres. Per exemple ningú dubta que el programa el pogués presentar una persona amb cadira de rodes, però, i un cec? És obvi, podria fer-ho, amb dificultats d’entrada, només faltaria. Però, per exemple, abans també era impossible pensar que hi hagués una persona amb Síndome de Down treballant a la televisió pública. Està evolucionant tot, fa uns anys ningú ho hagués pensat i ara, això ja forma part de la rutina. El que queda ho hem d’adaptar, i aleshores serem un país normal.

Què en penses de les retallades en el tercer sector?

Hi hauria d’haver ajudes, només faltaria!  A veure si el govern no ha d’ajudar el Tercer sector! No pot ser xauxa, però tampoc cal la privatització. Per això paguem molts impostos, per ajudar aquesta mena d’empreses que empenten aquest col·lectiu. Jo prefereixo que els meus impostos  es destinin a aquestes associacions. Jo en pago molts. Estic pagant a les diputacions múltiples, consells comarcals, treballadors de ràdios i televisions públiques en “plan granel”. Per això vull que es noti, des d’un punt de vista social o personal. Que hi hagi més carreteres, autopistes que no hagi de pagar tant… Tinc la percepció que estic llençant els meus calés a canvi de res, perquè no hi ha evolució. Prefereixo que els diners que pago es destinin al tercer sector que no als mitjans públics.

Amb qui prendries un tallat?

Home.. ara seré molt sensiblero jo. Amb el meu pare, que és mort. Parlar de coses que segurament ara, amb la perspectiva, no entendria que estigués fent. I una altra persona és el Michael Jordan, un gran esportista, perquè em sembla un personatge fascinant i em sembla un gran geni.