Les pobreses

En plural. Perquè el mateix diccionari, desprès de definir-la simplement com insuficiència, dóna una segona definició, més àmplia, on diu que és la mancança o escassetat del necessari per a viure. Duplicitat que em ve molt a tomb per valorar la decisió del govern del PP de recórrer, provocant-ne la suspensió, el decret de la Generalitat sobre la pobresa energètica que impedia a les empreses elèctriques o d’energia tallar el subministrament a les famílies moroses amb problemes econòmics durant els mesos d’hivern.

És curiós com ens hem afanyat a posar adjectius a aquesta pobresa de definició més llarga, diferenciant pobresa energètica (no poder pagar la llum), pobresa alimentària (no poder dur un plat a taula), pobresa acadèmica (no poder pagar els llibres de text dels fills), etc... Com si no fossin totes cares d’una mateixa pobresa econòmica i no anessin juntes en el 99% dels casos. Però la jugada lingüística, de manera subtil, sembla buscar allò que qui empra aquests adjectius segurament negarà. Sembrar entre els ciutadans ombres de dubte. Insinuar que potser els afectats no es saben administrar o, el que és més greu, que s’aprofiten de la situació per aconseguir avantatges que altres no tenen, convertint-los en una mena de paràsits socials. Passar la culpa als afectats, com ja s’ha fet en els afers bancaris, on sembla més culpable qui buscava un benefici major pels seus diners que qui, aprofitant-se de la seva cobdícia o ignorància, li va endossar un producte fraudulent. Per exemple, unes preferents.

Al costat d’aquesta pobresa tan ben definida i adjectivada, n’hi ha una altra, que el diccionari liquida amb el sinònim insuficiència, que em resulta molt més ofensiva però a la qual, de moment, ningú s’ha molestat en adjectivar. O que, com a molt, porta l’adjectiu intel·lectual, diferenciant així els homes pobres dels pobres homes. Definició que comporta incapacitat per conèixer, estudiar, entendre i resoldre els problemes

Em pregunto per què no ens hem esforçat una mica, buscant diferenciar amb adjectius, com en el cas de la pobresa econòmica, els tipus de pobresa a què ens referim. Perquè, només veient el recurs del govern del PP contra el decret de la Generalitat  sobre la pobresa energètica, a mi se’m acudeixen diverses pobreses intel·lectuals. Similars però no sempre coincidents.

Pobresa activa – La que no sols desconeix el problema sinó que, convençut de la seva inexistència, impedeix als altres resoldre’l. El cas del govern de l’estat, recorrent al Tribunal Constitucional per generar la suspensió durant un mínim de 5 mesos.

Pobresa passiva – La que desconeix el problema i, a més, no escolta les veus que li demanen actuar de forma immediata, en un o altre sentit. El cas de la majoria de l’oposició, excusada en la majoria absoluta del partit que governa.

Pobresa política – La que, coneixent o no el problema, no posa fil a l’agulla perquè es pugui resoldre, si no de forma immediata, com a mínim en les properes legislatures. El cas del govern de l’estat, doblement pobre, que en els seus projectes i decrets es mostra més pendent del mecanisme tarifari de les companyies que de les dificultats de pagament del ciutadà.

Pobresa econòmica – La que desconeix o ignora els aspectes econòmics del problema. El cas del govern de l’estat, triplement pobre, que acaba repercutint en la butxaca de l’usuari, les suposades pèrdues d’una empresa energètica (p. ex. la que hi ha darrera la plataforma Castor), convertint en beneficis –a més a més inflats- allò que havien de ser inversions d’aquesta empresa.

Pobresa social – La que es nega a veure que les demandes socials van per un costat i les empresarials per una altra. El cas dels governs que, sense cap mena de pudor, han canviat i canvien lleis i normes, a l’esquena dels ciutadans, per beneficiar societats d’accionistes en comptes de societats de persones.

Pobresa cultural – La de no acceptar la cultura i la informació com úniques vies per sortir de la trampa on estem ficats. El cas de la contínua introducció de conceptes en el camp de la tarifació que acaben fent-lo pràcticament incomprensible per la majoria de ciutadans.

Curiosament, cap d’aquests tipus de pobresa per insuficiència no porta associades idees o sensacions inculpatòries. Quan no son les lleis polítiques son les del mercat o les de la tradició les que permeten a aquests pobres insuficients sortir néts de pols i palla. En darrer terme, a més, sempre els queda al·legar la seva ignorància, com en el cas dels responsables de Bankia.

I no hi ha dret. Perquè és ben sabut que qualsevol de nosaltres pot veure’s embargat per una multa de trànsit o desnonat per un impagament, en base a la sentència segons la qual la ignorància de la llei no eximeix del seu compliment. Sentència que, pel que sembla, regeix pels pobres econòmic però no pels alts càrrecs. Pels pobres intel·lectuals.