Deu ser un experiment

Et lleves amb penes i treballs, et prepares el teu cafè amb llet per prendre-te’l amb tota la tranquil·litat del món, abans que els nens et facin estar per ells, abans que els veïns comencin a fer soroll. Procures gaudir d’uns minuts de calma, anar engegant els motors a poc a poc, no fos cas que rebentéssim algun mecanisme.

T’asseus davant l’ordinador i comences a llegir la premsa del dia, les veritats, sempre a mitges, que presidiran la jornada.

Avui he arribat a la conclusió que formo part d’un gran experiment, deu ser això, si no, no m’ho explico. Com en aquells laboratoris de mitjans del segle passat on es mesurava la capacitat humana de fer el mal, sí, directament el mal, en cru. El subjecte havia d’obeir les ordres del metge i administrar descàrregues elèctriques per sobre del suposat llindar de seguretat a un presoner fictici. Tothom obeïa. Maleïa els óssos de l’experimentador però ho feia. I si hi havia molts “botxins”, més fàcil era que s’actués com estava previst. La responsabilitat és una substància soluble.

Efectivament, el meu pijama deu estar confeccionat per mà d’obra pràcticament esclava en algun país del tercer món, el cafè deu estar pagat a preu de misèria a un camperol completament aliè a les fluctuacions de la seva cotització en borsa. L’electricitat que estic consumint és el resultat d’activitats nocives per al medi ambient (nuclears o tèrmiques) o de deportacions massives de persones (embassaments del Pirineu). La seva comercialització i transport crea unes empreses que fixen uns preus arbitraris amb la complicitat del governant de torn, que aprofitarà per retirar-s’hi. Noves cares de la pobresa, la pobresa energètica. No només sóc còmplice de la misèria de gran part del món sinó que col·laboro en fer del planeta un lloc absolutament inhòspit per a les futures generacions. He de reconèixer, però, que de tot això, només em preocupa si la lactosa de la llet em trastoca l’aparell digestiu o no. La resta està a les pantalles.

A més puc veure amb força detalls com la pràctica totalitat dels governants de la darrera dècada, tant a Espanya com a Catalunya, estan essent processats o ja estan condemnats. Tots ells han perpetrat conjuntament un dels majors robatoris de la història i els tinc al davant, i m’ho miro, i em fa somriure i dir “la mare que els va parir” i ja està, i res més perquè el cafè amb llet se’m refreda i fred no m’agrada.

Avui tinc, cada cop passa més sovint, una fotografia per dir-me que sóc com un alemany confortablement instal·lat al seu pis de Berlin al 1943, o un americà blanc votant els seus representants a un congrés que mantindrà l’esclavitud com a figura legal al 1862, o un madrileny escoltant per televisió fa cinc anys que hi havia una epidèmia d’ebola en un remot país africà. Potser també l’heu vista. Una colla de persones pujades a una tanca altíssima intentant travessar una frontera mentre a l’altra banda unes altres juguen a golf tranquil·lament. Buf! Quin món, eh! Què hi farem!

Ha de ser un experiment. N’estic segur. Qualsevol dia d’aquests s’aixecarà una cortineta i algú ens dirà que moltes gràcies per la nostra participació. No sé si m’agradarà llegir-ne els resultats, però no pot ser que tot això estigui passant realment i alhora. Sort! Perquè si arriba a passar de veritat…