Imaginació al poder

Pel que sembla, aquest procés sobiranista del nostre cor, aquest camí cap a la independència de les nostres penes, ha tingut una virtut. Despertar el costat més creatiu de la nostra imaginació. Treure a la llum idees que, probablement, dormien en alguna de les circumvolucions dels nostres cervells. Fins i tot en la nostra classe política més aparentment conformista i conformada. Perquè, si el president Mas es va treure del barret la idea d’un govern de notables sorgit d’una candidatura civil i unitària, el president del Congrés, Jesús Posada, s’ha tret una reflexió en veu alta sobre l’exagerat optimisme de Rajoy en matèria econòmica, mentre Miquel Iceta es treia de la màniga una proposta de condonació parcial i més o menys generosa del deute català prèvia a la reforma de la constitució. Tothom sembla haver posar les neurones a treballar per fer propostes o dir coses que fa uns dies eren impensables.

Però, de moment, sembla que es la societat civil, la no adscrita oficialment a cap sigla, la que està més activa. Amb una darrera proposta que sembla que cada cop té més adeptes i que les CUP, per boca de Daniel Fernández, no han rebutjat. És l’anomenada via claver, pel que sembla fruit del pensament d’un usuari de Twitter que es fa dir @elsomatent. Una proposta tan simple com trencadora dels esquemes actuals i que defensa que el que han de fer els partits que es tinguin per independentistes és renunciar a presentar-se a les eleccions generals al Parlament espanyol. Un compromís que haurien de formular en el seu programa cas d’unes hipotètiques eleccions catalanes avançades que es celebressin abans de les generals espanyoles i fins i tot abans de les municipals. I que per alguns dels que s’han adherit a aquesta idea, haurien d’anar més lluny, demanant a la ciutadania que, quan arribi el moment, s’abstingui d’anar a votar a les eleccions espanyoles. Es tractaria, en definitiva, de desllegitimar les eleccions generals –si més no a Catalunya- pel mateix camí que ells han emprat per deslegitimar la consulta. Per la via de la poca participació. De fer evident als ulls de la comunitat internacional la desconnexió entre la societat catalana i l’espanyola. Però també d’aconseguir uns altres objectius. El primer, catapultar Podemos cap a la Moncloa vist el seu compromís –relatiu, però compromís- en favor que Catalunya pugui expressar la seva opinió sobre la seva independència. El segon, deixar definitivament en evidència als partits considerats tebis, que segueixen mantenint-se entre dues aigües.

La proposta, de fer-se realitat, tindria una virtut afegida que alguns veuen com un inconvenient. Torna a donar veu a la societat civil i trasllada novament la pressió als partits polítics. Potser per això ja hi ha qui, des de la política i com ja va essent habitual en aquest àmbit del sobiranisme, apunta que el que es podria fer seria presentar-se a les eleccions generals, però sense prendre possessió dels escons un cop guanyats. No fos que, segons ells, al final Madrid s’avingués a una negociació i acabés fent-la amb els partits representats, és a dir, els no independentistes.

Ignoro si aquesta proposta tirarà endavant o no, però em congratulo que, arran del procés català, s’hagin posat en marxa les neurones dels ciutadans. Perquè potser ja seria hora de fer una nova transició cap a la democràcia en el sentit més ampli de la paraula. I és que, per si algú no ho sap, votem cada quatre anys perquè les primeres eleccions dels EEUU necessitaven aquest marge de temps per reunir totes les informacions i reajustar el cens i el procés electoral. És a dir, que seguim la majoria de rituals democràtics per allò que anomenem tradició i que molts ens entestem en qüestionar i voler millorar. Avui, en l’era de l’informàtica, algú veu normal que haguem d’esperar quatre anys per canviar un govern que no funciona?. Què ens ha aixecat la camisa amb el seu programa electoral? Algú entén que tot el que no sigui posar una papereta en una urna no es pugui donar per bo? O que la nostra voluntat col•lectiva hagi de ser vehiculada per un diputat i un parlament que, legislatura rere legislatura, avorta iniciatives populars o retarda la llei electoral?

És en aquest sentit que potser, ja que som en el tema concret de la nostra independència, podríem abordar altres temes més prosaics però que, ves per on, condicionen els processos democràtics tant o més que les lleis. Per exemple, si fins i tot les companyies de telèfon em concedeixen el dret a canviar d’operadora, com és que el meu vot ha de quedar fixat durant quatre anys, captiu de la decisió d’un dia?