Mirall trencat

Des que la madrastra de Blancaneus va començar el diàleg amb el seu, per saber qui era la més formosa, que sabem que un mirall no és per força imparcial o neutre a l’hora de transmetre la llum o les imatges. Que només els llisos, ben polits i gens deformats tenen aquesta virtut. Els mítics miralls del Tibidabo de la nostra infantesa, visitats algun dia d’esbarjo, s’encarregaven de fer-ho evident cada cop que hi passàvem pel davant. Desprès, quan varem arribar al batxillerat, el professor de física –si tenia temps entre la gravetat i la llei de Ohm- ens sistematitzà aquella anomalia, explicant-nos que el mirall còncau concentrava la llum reflectida en un focus i ens engreixava, mentre el convex la dispersava i ens mostrava més prims i esvelts del que realment érem.

La política, en tant que mecanisme de transmissió d’idees des del món abstracte del pensament, a la crua i dura realitat que ens envolta, tampoc té garantida la neutralitat i, per tant, la fidelitat a l’hora de fer-ne llei, norma, recomanació o, simplement, argument. Mentre un ciutadà pensant transmet una idea brillant o original a un escoltador, el concepte no s’altera, es manté intacte. Com la llum i la imatge propagant-se en línia recta.

Però quan l’escoltador explica aquella idea a un tercer, arriba el primer rebot, la primera reflexió, fruit de la transformació de l’escoltador en comunicador. I aquí ja pot sorgir, com en el cas del joc dels disbarats, una primera deformació. Una primera diferència entre el missatge rebut i el missatge emès. Fruit de la incomprensió del propi missatge o de la millora aportada per l’escoltador en tant que cervell pensant. En el primer cas, el missatge, com la llum, resulta alterat a pitjor. Cap a la confusió. En el segon, en canvi, podem trobar-nos amb un missatge millorat fruit de la reflexió de l’escoltador convertit ara en pensant. D’aquí que calgui, de tant en tant,verificar si aquella imatge que ens arriba es correspon encara amb la que fou original i que ha anat passant de mà en mà, de cervell en cervell, de tertúlia en tertúlia. Perquè el photoshop, també en aquest camp, fa miracles.

Per tant, el problema son els miralls, no els missatges. Sobretot els que no respecten les lleis físiques de la transmissió de la llum i la deformen o desvien de manera interessada. Per tant el problema son els partits polítics, no la ciutadania. Perquè son ells els que, havent de limitar-se a reflectir la llum dels missatges que la realitat envia, fan mans i mànigues per aconseguir que la llum vagi en la direcció que els interessa i formi la imatge que més els convé. La realitat ens envia una instantània i ells la converteixen en una foto d’estudi. Transformant una realitat complexa, poc enfocada, de llums i ombres molt contrastats, en un paisatge bucòlic de llums tènues i del que s’han eliminat –el photoshop que abans esmentava- els elements discordants que poden molestar la pulcritud del missatge final. Només cal comprovar com, qualsevol estadística que es presenti en forma de gràfic, mostra una escala vertical reduïda si es tracta d’accentuar la baixada o la pujada, i àmplia quan es tracta de minimitzar-les. I com aquestes mateixes dades objectives generen reaccions dels diferents partits que es podrien qualificar d’antagòniques. La llum, les dades, son les mateixes, però la imatge varia segons disposem el mirall. Els miralls, perquè sembla inevitable pensar que, al damunt, hi ha tants miralls com partits.

Per exemple, ara sembla que allò que vèiem únicament i exclusiva a través d’un mirall nacionalista, el nostre futur com a estat independent, s’ha de començar a veure també des d’un mirall social donat que estem passant, fet que jo no nego, una crisi econòmica molt greu. Fins i tot hi ha qui apunta que la voluntat del poble català de decidir el seu futur s’ha de veure també, simultàniament, a través d’altres miralls (econòmic, cultural...). Penso que estem errant el tret, que ens estan pervertint el missatge original com feien els miralls del Tibidabo. O millor encara, aquells de l’escena final de La Dama de Shangai on Orson Welles buscava al dolent en una sala de miralls que en reproduïa la imatge per tot arreu.

Com el mariner enamorat de Rita Hayworth, el ciutadà corrent està cada cop més desconcertat buscant, entre tanta imatge reflectida i deformada, la imatge original. En aquest cas per recolzar-la i votar-la.

El problema és que nosaltres no tenim el buscador d’aparcament que té aquell cotxe de l’anunci que, en una situació similar de centenars de miralls al seu voltant, acaba trobant l’aparcament on posar el vehicle. Nosaltres sabem on volem posar el cotxe. Si us plau, partits polítics, no ens ho poseu més difícil.