Esport, educació, embolics i regulacions

Té molt de mèrit per part d’un govern, aconseguir mobilitzar i generar una onada de protestes en un col·lectiu tan poc donat a aquest tipus de gresques com el dels entrenadors d’equips d’esport base. No és fàcil tenir una gestió prou nefasta com per a que persones que es dediquen a una activitat amb la qual no es guanyen la vida s’uneixin en una campanya de denúncia pel tracte que els dispensa l’administració.

Com s’ha aconseguit aquesta fita memorable? Regulant aquesta activitat. Quin ha estat el resultat d’aquesta regulació? De cop i volta, les seves titulacions no són vàlides. La formació que impartien les diverses federacions ja no serveix. Cal un títol expedit pel departament d’Ensenyament i això amb caràcter retroactiu –ho heu llegit bé- i pagant –òbviament-. És un situació insòlita, sense paral·lel en cap altre sector professional. Imagineu-vos que els títols de medicina o de dret, o els carnets de conduir o de manipulador d’aliments aconseguits en els darrers cinc anys deixessin de tenir valor. Crec que algú parlaria d’inseguretat jurídica i conceptes grans i elevats. El desgavell arriba a extrems aberrants: llegeixo a la premsa que el senyor Jordi Fernández, entrenador NBA en un equip filial dels Cleveland Cavaliers, si algun dia torna a Catalunya no podrà entrenar ni a un grup de categoria infantil, ni tampoc a un equip ACB. No és pot dir que ho posin fàcil.

Una part molt majoritària del jovent practica algun esport en algun club o associació i en aquest àmbit rep, ho vulguem o no, uns valors, uns models, en definitiva, una educació. Hi ha l’entrenador cridaner que atabala i critica durament qualsevol errada i també hi ha el model més assossegat, que premia l’esforç i incentiva l’assumpció de riscos i responsabilitats. Hi ha els pares que animen i fan gresca i hi ha els qui insulten a l’àrbitre i aconsellen als seus fills sobre totes les males arts d’aquell esport. Hi ha l’àrbitre que amaga les seves mancances darrera un posat ferm i xulesc i hi ha el qui explica amb tota autoritat i tota senzillesa les seves decisions als jugadors quan no les entenen. Tots eduquen. Tots són formadors, tots promouen unes determinades actituds o unes altres.

Això no vol dir que tots –entrenadors, pares i àrbitres- hagin d’estar sota el paraigües del Departament d’Ensenyament, no cal regular-ho tot compulsivament i, encara menys, quan són coses que funcionen per si mateixes. Als entrenadors i responsables de clubs i associacions no se’ls hauria de posar traves, ben al contrari, mereixen el nostre reconeixement per tot el que ens aporten sense cobrar pràcticament res. Cap d’ells es guanyarà la vida entrenant grups de xavals, per això precisament caldria mostrar-los un cert respecte des de les institucions.

Els pares i mares els hem d’agrair que sovint hagin estat la principal font de motivació per als nostres fills. A partir de l’esport sempre hem pogut exigir responsabilitat i treball en els estudis. No és poca cosa. Han inculcat millor que ningú l’esperit de superació, d’esforç i de treball en equip. Amb les seves virtuts i els seus defectes, cadascú amb el seu estil, han transmès seriositat i rigor. Allò de guanyarem o perdrem, però hem de jugar bé, és una de les millors maneres de transmetre aquests valors. Han estat els reis de l’avaluació contínua: partit setmanal. També han ensenyat un esport però, sincerament, això últim és el menys important.

Les lleis regulen el que, de fet, ja existeix en les societats. Si la regulació elimina involuntàriament l’activitat que pretenia legislar es tracta, òbviament, d’una mala regulació. Clar que vivim en un moment en el qual la normativa imposada a hospitals obliga a tancar-los parcialment, la llei d’arrendaments elimina botigues històriques i la llei hipotecària desnona ciutadans. Ho lamento, però jo no m’hi acostumo.

Desitjo de tot cor que es trobi una solució satisfactòria i que l’acció dels diferents governs serveixi per impulsar i ajudar a l’esport base. Encara s’està a temps de rectificar; només cal escoltar la veu dels qui s’hi dediquen i respectar-la. Són ells qui mantenen aquesta riquesa, són ells qui, a canvi de ben poca cosa, esdevenen un dels pilars de la formació de molts joves. Rebin tots el meu suport i la meva solidaritat.