La Caputxeta i els llops

Resulta suggerent, i fins i tot divertit, imaginar-se a Pedro Sánchez deambulant pel bosc d’aquesta Espanya de les nostres penes amb la capelina color vermell PSOE i un cistellet de vots penjat del braç tot anant cap a unes primàries que s’han de fer a casa de la seva àvia i que en teoria han de proclamar-lo candidat a la presidència de govern. I veure com, mentre fa el camí, no paren de sortir-li llops que intenten fer-li la pell. Que si el llop José Luís Rodríguez Zapatero, apadrinat pel sempre present però mai protagonista José Bono, que acaba de reunir-se amb Pablo Iglesias i li fa mala cara, negant-li l’encaixada de mans. Que si la lloba Susana Díaz, probablement apadrinada pels històrics andalusos que veuen perillar el seu latifundi, amb les amenaces velades de disputar-li el lideratge i el conte xinès de la manca de suport a la seva comunitat que l’obliga a convocar eleccions autonòmiques anticipades. Fins i tot el llobató Miquel Iceta que no pot deixar d’arrufar el nas quan sent les seves declaracions dient que el concert basc és poc menys que inviolable i, sobretot, no aplicable a altres comunitats, llegeixis Catalunya. Com si la ratificació franquista dels històrics drets forals navarresos i bascos, tingués més valor de llei que la igualment històrica tradició mil·lenària catalana de govern democràtic contraposat al poder omnímode del monarca o del comte de torn.

L’exercici d’imaginació té, però, una diferència amb el conte original. Allà sabem que, quan la caputxeta arribi a casa de l’àvia i passi el que he de passar, apareixeran els caçadors que resoldran la situació i faran possible que la família de la caputxeta segueixi menjant anissos. Aquí, tot sembla indicar que el que hi haurà serà un canvi de protagonistes. Curt i ras, l’entrada en escena de Podemos. Una perspectiva a l’hora esperançadora i preocupant. I no tant pel que suposa de novetat i canvis a la part esquerra de l’espectre polític, com pel que suposa de possibilitat per la dreta única, el PP, d’esmorteir la seva patacada i, fins i tot, acabar convertint-la  en un triomf relatiu vist com els llops s’acarnissen amb la caputxeta mentre deixen tranquils als tres porquets.

Per sort, però, a l’altre conte, a l’altra versió de la caputxeta, les coses estan resultant igualment contradictòries i suggerents. Potser amb l’única diferència que aquí la caputxeta és blava, el color corporatiu de la dreta. Perquè qualsevol pot constatar com la caputxeta Rajoy també deambula pel bosc -collint floretes, empaitant papallones i proclamant els excel·lents resultats de les seves polítiques econòmiques- tot adreçant-se cap a les generals que s’han de celebrar aquest any a casa de l’àvia. I no deixa de ser curiós que aquest cap de setmana, ella també s’hagi hagut d’enfrontar a dos llops de primera divisió. Un escapat del zoològic de Soto del Real i disfressat de Bárcenas i un altre que dormia a la cova de la fundació FAES i que s’ha despertat per agafar la forma i les maneres de José Maria Aznar. Dos llops que, de formes diferents, han intentat dissuadir-la directament de seguir el camí en comptes d’esperar-la instal·lats i disfressats al llit de l’àvia com mana la tradició. Perquè, no ens enganyem, els que estimem els contes esperàvem amb delit el moment aquell, quan la caputxeta li comenta a l’àvia la llargària dels seus ullals. Però les coses van com van. I aquí sembla que tampoc l’argument és el del conte original. Aquí sí que hi ha caçadors. Però tot sembla indicar que no per defensar la Caputxeta i la seva àvia sinó per rematar-la a ella cas que es vulguin resistir a ser rellevada. Ja se sap, els mètodes de la dreta son força més expeditius. Per exemple, en el àmbit català. Mentre el PSOE segueix mantenint entossudit la seva via cap a un federalisme descafeïnat i, de moment, força vague, el PP ha tornat a treure la seva artilleria de sempre –això sí, ara amb el to de veu més alt i una mica forçat de Jose Maria Aznar- amb la munició habitual de legalitat, unitat i tradició. Una situació de partit que evidencia les lluites internes i que pot tenir un aspecte positiu. Que anul·la, o com a mínim compensa, l’avantatge que li estava regalant l’actuació de la caputxeta Sánchez. Per cert, avalada com a candidata per la aleshores àvia Susana Diaz de la mateixa manera que ho fou Rajoy per l’àvia Aznar. Dues àvies que, amb el pas del temps, s’ha demostrat que eren en realitat el llop disfressat del conte. Una mena de Saturn que avui sembla decidit a menjar-se els seus propis fills.