Títol censurat

Temps era temps, escapolir-se de la censura volia dir signar amb pseudònim, protegir les fonts, escriure entre línies i convocar un consell de redacció on el tema recurrent era apostar per publicar o deixar de fer-ho. L'autocensura, o, com anar un pas per endavant del censor d'ofici, era a l'ordre del dia.

El censor era un individu caspós, que voleiava les redaccions, armat amb un llapis de color vermell. El pa de cada dia consistia a crear un fort corrent d'aire entre ell i el número acabat, que l'impedís cursar l'ordre de segrest de tota l'edició.

Corrien temps que els poders fàctics: executiu, legislatiu, judicial i eclesial, anaven del bracet. La premsa escrita, per perdurable, era la més perseguida. Per evitar el segrest de la publicació es feien filigranes entre el moment de tancament i la distribució. Quan no es podia evitar, es mantenia el bon costum de l'arxiu i la venda clandestina dels exemplars de magatzem.

A la ràdio, els repressors en funcions eren uns tipus ben vestits, amb uns textos infumables, que es posaven a llegir enmig d'un informatiu, amb una excel·lent dicció.

A la televisió, resultava molt senzill eliminar cinc, deu o més minuts, a l'hora d'editar un enregistrament.

Sembla que, en qualsevol cas, la censura ha esdevingut tot el contrari del que pretenien els mateixos censors. L'efecte bumerang ha dut a vendre llibres que, per si sols, ningú no hagués donat un duro, convertint-los en autèntics "best-sellers".

La llibertat d'expressió i el dret a la informació no es mereixen aquesta mena de 'tracte de favor'. Alguns n'estem farts d'haver d'anar amb el codi deontològic com si fos el panegíric d'un difunt, explicant que bo era, sense ser veritat i per obligació.