Epidèmia de disgrafia al Garraf

Un 40% dels alumnes de 5è i 6è de primària al Garraf tenen seriosos problemes per escriure, segons un estudi d’Ana López, tal i com es podia llegir aquesta setmana a les pàgines de l’Eix. Parlem de dificultats en l’execució de l’escriptura, o sigui, que entre el 60% restant, encara hi trobaríem alumnes amb greus problemes de coherència, cohesió, adequació o correcció lingüística en general. Això significa -i ara m’arrisco a fer una aproximació que amb tota seguretat no serà exacta- que el nombre de nens i nenes amb dificultats serioses per a l’expressió escrita quan comencen l’educació secundària, al voltant dels dotze anys, s’aproparia al 50%.

Tinc la temptació de deixar el tema aquí, que les dades parlin per si soles.

Però això, a part de ser un acte que, de tant digne, frega el ridícul, no ens porta enlloc. Està clar que alguna cosa estem fent malament. No em crec que quatre de cada deu nens i nenes de Vilanova o de Sitges o de Sant Pere de Ribes pateixin una impossibilitat física per traçar lletres, això seria una epidèmia de dimensions mitològiques. Potser sí que aquesta canalla ja té una mutació genètica que els fa més aptes per als teclats i les pantalles tàctils, ara bé, també seria estrany que en poques dècades s’hagués esdevingut un fenomen d’aquesta envergadura. Em sembla molt més probable que el problema sigui estrictament escolar, didàctic,no deixa de ser una epidèmia però almenys està circumscrita a un àmbit més petit.

A veure, a algú li importa encara que els nostres cadells sàpiguen escriure? Deixem-ho aclarit, no sigui que ens estiguem estavellant contra un tou d’indiferència i, a la fi, resulti que ja ens estava bé. És possible que sigui així si tenim en compte propostes recents que ja vam comentar i que apunten a la conveniència d’abandonar el llapis i el paper.

Almenys a mi, sí que m’importa. Hi ha una connexió entre el que fan les mans dels petits i el que es configura en el seu cervell. D’alguna manera -un psicòleg ho explicaria molt millor- els infants modelen les seves neurones quan el seu cos interactua amb el medi. De primer, quan mamen o quan gategen; després quan juguen, quan boten una pilota o quan es familiaritzen amb formes i textures. A l’escola primària, quan els ensenyem a escriure, aquesta connexió encara no s’ha tancat. Ensenyar a escriure correctament significa valorar l’ordre, la precisió, la netedat, la claredat. Exigir-ho de les seves mans equival a sembrar-ho en el seu cervell –per això m’importa-. Per fer-ho cal una tècnica; hi ha una manera correcta de fer les coses, una postura adequada de tocar el piano o la guitarra, una forma d’agafar unes tisores o de fer un llançament a cistella. No tot és igual, no succeeix que a mi em va millor així, les lleis de la biomecànica per a moviments fins són universals.

Si volem esperits crítics, ments lúcides, persones competents, els haurem de formar en l’exigència d’ordre, de precisió i d’autocrítica. Abans en deien disciplina, però la paraula ha agafat un regust entre ranci i franquista que fa que s’hagi d’utilitzar amb vestit d’apicultor. Caldrà buscar-ne una que la substitueixi i que signifiqui constància i exigència aplicada a un mateix abans que a ningú. Rigor? És una proposta. Com a mestres ens cal ser més rigorosos, més severs, fins i tot, amb la nostra feina, més crítics amb segons quines pedagogies per no caure en la banalitat, en una pueril insubstancialitat tecnològica.