Objecció d'opinió

He pres la decisió, de moment irrevocable, de declarar-me objector d’opinió de la mateixa manera que fa uns anys em vaig declarar objector de consciència. No penso contestar cap més enquesta d’aquestes que periòdicament em fa la gent del CIS. I dic que me la fa periòdicament la gent del CIS perquè cada vegada em parlen en castellà i em fan puntuar els polítics en actiu al marge d’altres qüestions d’actualitat. I no tarden massa –un parell de mesos- en tornar-hi. Imagino que perquè sóc bona persona i difícilment tinc un no per algú que em reclama uns pocs minuts del meu temps. Un fet, però, que em fa qüestionar la seva pretesa imparcialitat i aleatorietat. Si ja tenen un beneit a Les Cabanyes que no els engega a pastar fang, son ganes de buscar-ne un altre. I això no és aleatorietat.

Ara he canviat d’actitud. Tot arran de la sentència del Tribunal Constitucional que es va polir d’una tirada la consulta del 9-N i la llei del Parlament català que la feia possible. Una polida que vol obligar-nos a esborrar de les nostres memòries aquell moment màgic que, emulant la cançó de La Trinca, la varem ficar a dintre... La papereta, és clar. A considerar que tot fou un somni que mai va existir.

Jo, per aquí, hi podria acabar passant si aquell que m’obliga a renegar de la meva decisió m’oferís la possibilitat de repetir l’acte. De tornar a ficar-la dins. Però no. El senyor Mariano Rajoy diu que ni pensar-hi. Que per ell aquella consulta no era ni un referèndum ni una consulta. Que era una patotxada il·legal. Encara que ell no s’estigués, l’endemà mateix, d’afirmar que havia estat un fracàs perquè 4 milions de catalans s’havien quedat a casa votant no. Ho recordeu?

En què quedem, don Mariano, la consulta va existir o no va existir? Però, tot i la gravetat d’aquesta actitud de nen petit que nega la realitat a base de tancar els ulls, aquest no és el motiu darrer de la meva objecció d’opinió. Aquest rau en la seva tossuderia en afirmar que les competències en matèria de consultes son de l’estat. Perquè aleshores, indirectament, el que vostè m’està dient és que a aquest estat, el que pensem jo i els altres catalans, li importa un carall. Com poder demostrar als catalans que voten, que els seus compatriotes no estan amb ells.

Altrament, com fa l’empresa que vol saber si un nou producte té acceptació o no, el que vostès farien seria convocar immediatament una consulta –amb els seus plantejaments, naturalment- per saber de veritat que pensem els catalans i que pensen els espanyols. Reacció que, a més, els permetria demostrar a tothom quan errats estan aquests il·luminats que duen dos milions i mig de persones a unes urnes que no son urnes, per votar una opinió que no és opinió. Sempre que els resultats fossin els que a vostè li agradarien, senyor Rajoy.

Per això, em permeto dir-li curt i ras que, si la meva opinió no li interessa per poder definir el futur de la meva nació, tampoc penso donar-li la que permeti definir el futur de la seva formació política o del seu govern. Em declaro en objecció d’opinió. Si vostè no vol escoltar la meva opinió sobre el meu país, no em demani que doni la nota que em mereix vostè o els que, com vostè, fan possible aquest clamorós silenci. Valoris vostè mateix. Posis la nota que li vingui de gust. Perquè, utilitzant els seus arguments, li haig de dir que una enquesta no és manera de saber què pensen els ciutadans. Que l’ordenament legal que tenim i que vostè i els seus defensen amb tanta vehemència, només dóna per bo un mecanisme. Les eleccions. Per tant, si vol saber qué penso, convoqui’m a unes eleccions. Si vol, cada quinze dies. El problema és seu, no meu.

Potser el dia que ningú contesti enquestes i els polítics hagin de fer les hipòtesis de futur basant-se en el més clamorós dels silencis i la més absoluta manca d’informació, començaran a entendre què sentim avui els catalans, quan veiem que tot és tancar portes, finestres, forats i escletxes quan parlem de voler saber amb quants conciutadans compartim l’afany de dur la barca a bon port.

Naturalment, em dirà que sempre hi haurà gent afí que els hi contestarà. Gent legal. Però jo, de vostè, no me’n fiaria gaire. Ja veu com les gasten al seu partit. Al seu i al dels altres, és cert. Però ara i aquí, qui es nega a escoltar, a posar-se al telèfon, a dialogar, és vostè. És el que tenen les majories absolutes. Que no pots passar la pilota a ningú. El sord, el mut, l’immobilista, estan perfectament identificats. No son els únics, però ells no poden invocar el benefici del dubte.