Una altra troica

A l’antiga i extinta URSS, excepte el llarg període estalinista, es governaven amb un grup de tres. Ara d’un temps ençà la paraula s’ha tornat a posar de moda i sentim parlar de la troica, sense el significat que tenia o potser si,  tres tirant d’un carro, en refereixo a la que formen el FMI, el BCE i la CE, que recorren qual fantasma la UE, aplicant sense cap legitimitat democràtica als països en crisi, la recepta de l’amarga sopa de les reformes fiscals i laborals, per tal de que es curin dels seus mals, mals que malmeten social i econòmicament, a les classes subalternes, classe mitjana inclosa.

Ves per on a l’estat que ens toca viure i per inclusió a casa nostra, ara tenim una nova troica, d’origen universitari i catapultada mediàticament per les televisions privades com un tsunami, que ha sabut canalitzar en poc temps amb un llenguatge nou, la indignació i d’amplis sectors de ciutadans, tips de la corrupció, l’immobilisme i convivència de PP i PSOE, responsables políticament de la situació i amb el sector bancari, que davant de la crítica cojuntura social i econòmica, només han aplicat les mesures de la troica europea, sense buscar alternatives, ni demanar responsabilitats.

Estic parlant de Monedero, Iglesias i Errejon, dirigents del nou partit moviment que en aquests moments sembla que pot capgirar i trencar el mapa polític que es va crear durant la transició. Consolidant una nova organització, impulsada verticalment a l’estil leninista, amb noves formes de participació, amb propostes de caire populista com diuen alguns, però d’un contingut clarament socialdemòcrata i radical  en les formes, que s’enfila a les enquestes electorals trencant el bipartidisme estatal, per anar a una mena de tripartidisme, fagocitant a IU, en vots i militants i esgarrapant-ne molts de l’espai del PSOE i PSC, a banda d’incorporar abstencionistes i d’altres herbes.

Tot i no compartir ni justificar els embolics fiscals d’en Monedero, ni el dirigisme de l’Iglesias per imposar  candidats fidels en les organitzacions territorials, ni l’espectacle de la beca de l’Errejón, en sembla un exercici de cinisme i hipocresia l’aprofitament i explotació dels mateixos per part del PP i PSOE, quan tenen centenars d’imputats per casos de corrupció i no veuen que els problemes de desafecció electoral els tenen dintre i de fa temps.

Si les seves propostes socials i econòmiques no son tant originals, que fins hi tot en Piketty, l’economista de moda que va treballar en el programa econòmic d’Hollande les troba correctes, com es que els que fins ara defensaven alternatives similars o més radicals com es el cas d’IU o la formigueta de la CUP a casa nostra, que treballen dia a dia de fa anys en els moviments socials, els uns es veuen minimitzats i abocats a la marginalitat i els altres poden minvar el seu creixement. Politòlegs i analistes tenen feina per estona.

Com a organització, que no es defineix ni de dretes ni d’esquerres malgrat que les propostes es fonamentin en postulats progressistes social i econòmicament parlant i que rebutja la dicotomia dreta - esquerra, substituint-la per els de dalt i els de baix, a dalt hi fiquen tots els partits que fins ara han governat a l’estat i a les autonomies, allò que ells anomenen casta, els hi permet desenvolupar seguint les teories del tàndem Laclau-Moffe, un nou populisme, aquell on les masses necessiten que algú articuli el seu discurs heterogeni, per crear una nova hegemonia popular, que només pot veure realitzades les seves aspiracions, si te el poder.     

I quin es el seu posicionament davant de les properes eleccions municipals i que en pensen del procés sobiranista. Al donar prioritat a la conquesta del poder a nivell estatal i autonòmic, als municipis, desprès segons ells, d’una acurada lectura de la situació, no pensen presentar-se com a partit, recomanant o be la inclusió en candidatures d’unitat popular o impulsant agrupacions d’electors, no es mostren partidaris de la sopa de sigles ni dels pactes entre partits per fer una candidatura conjunta. Amb algunes excepcions.

Sobre l’anomenat procés, allò que abans en dèiem alliberament nacional, tenen un posicionament força confús, segons les declaracions que han anat fent els seus dirigents des de les eleccions europees ençà, on el suport al dret a decidir avui si i demà ja veurem. Cal recordar les paraules d’Iglesias en l’acte del Vall Hebron i posteriors declaracions. Tot i que aquests darrers dies els aspirants a dirigir l’organització a Catalunya, el País Basc, Galizia i Illes Balears, en un article publicat al diari digital Público, manifestaven la seva defensa del dret a l’autodeterminació dins la concepció plurinacional de l’estat espanyol, com a país de països, això si donant la possibilitat de que siguin els ciutadans de cada nació els que decideixin el seu futur, d’acord amb el que estableixen els articles 92 ó el 150.2 de l’actual Constitució espanyola. Que vol dir o referèndum a nivell d’estat o delegació de la competència al govern autònom, no sabem si  es un declaració  oficial o personal dels signants, però ja es un pas sobre el paper.

El que es cert es que han vingut per quedar-se i que malgrat l’atomització del espai polític de les esquerres, ERC, PSC, MES, Avancem, ICV, EUV, Procés Constituent, CUP i si em deixo algú trotskistes inclosos disculpeu, caldrà establir formes de diàleg i col·laboració, per assolir objectius rupturistes i realistes tant social i econòmicament als municipis i a Catalunya.

El mapa polític ha començat a canviar, cal una nova cultura política i també un marc nacional sense lligams, es a dir un estat propi.