Maleïda grip

Dijous al matí. Tinc febre. Sospeso la idea de quedar-me a casa És un mal dia. Falten altres companys, alguns per colònies, altres per motius familiars. Ahir ja havia d’haver fet més bondat i no acompanyar el meu fill a l’entrenament. Però ahir no tenia febre. Em sabia greu que pagués ell la meva empiocada; a més, tants cops li he dit que si no té febre ha d’anar a escola que llavors no em podia escapar així com així. Total, que em xuto un ibuprofè i decideixo que el matí el passaré a l’escola; després ja veurem.

Estar a classe sense dir ni piu no és exactament el meu estil. Al principi s’ho prenen a broma, lògicament, a l’ESO cada dia és festa, qualsevol esdeveniment per transcendental que ens sembli és susceptible de moure’ls a riure. La meva gola avariada no és un fet important –només faltaria!-. Els parlo amb un filet de veu, el noi de la primera fila gira el coll com si parés la seva orella bona. Nois, d’on no n’hi ha, no en raja. Els proposo l’activitat del dia. No és que es mostrin entusiasmats i que saltin d’alegria per descobrir els arcans del model incoatiu però s’hi posen. Hi ha bon rotllet.

Em poso a corregir. M’adono que com a corrector dec ser una mica gilipolles. Ho marco tot. Tinc un senyal per a les faltes d’ortografia, un altre per a les de lèxic, una línia ondulada per als errors morfosintàctics, subratllo les repeticions innecessàries, apunto les possibles correccions al marge i, fins i tot de vegades, em permeto signes com una espiral per dir “t’enrotlles” o un “BOUM” dins una bafarada de còmic quan m’han dit algun disbarat. Si resulta que un corregeix tal com efectivament és, la conclusió no em deixa en gaire bon lloc. Tinc la creença que els alumnes aprofitaran aquestes correccions per no tornar a cometre els mateixos errors en el futur. És una fe del tot infundada, l’experiència em demostra que el mateix alumne pot cometre la mateixa errada sistemàticament en tots i cadascun dels treballs que em lliuri al llarg d’un curs. La meva sensació de gilipolles augmenta. Deu ser la febre que m’estarà pujant i em fa pensar ximpleries.

De fet, malgrat algun alumne decebedor en aquest sentit, la majoria tenen una gran capacitat de millora. No sé per què, desconec quin és el factor que fa que es diferenciïn, però n’hi ha que aprofiten un deu per cent de tot el que puc dir-los, n’hi ha que un cinquanta i n’hi ha que aprofiten el cent per cent. Ho he observat també en el món de l’esport. Hi ha xavals que són incapaços d’incorporar cap canvi en el seu joc malgrat se li digui, se li demani i s’entreni específicament un aspecte en concret; mentre que n’hi ha d’altres que evolucionen contínuament, que incorporen tot el que se’ls ensenya, que ho fan seu ràpidament.

Maleïda grip. Els ulls em couen, tinc el cos baldat, les constants vitals en mínims. Quan reparteixi aquests treballs, llegits atentament, corregits minuciosament, convertits en un fastuós monument a l’aprenentatge escolar, molts dels seus autors senzillament miraran la qualificació i arxivaran el paper automàticament sense prestar la més mínima atenció a la meva magna i dolent obra. Llavors sí que em sentiré com un autèntic i perfecte gilipolles.