Rectificar, seria de savis?

Ho dic perquè en el decurs d’aquesta setmana hi ha hagut alguns comentaris, preguntes i respostes parlamentàries, etc.. que han donat a entendre que la hipòtesi d’un retorn de les eleccions catalanes a finals del 2016, a la data en la qual conclou el mandat, encara tomba pel cap de molta gent. I més veient com estan anant les coses en aquest any electoral.

Escric aquesta reflexió quan Andalusia encara no hi ha dit la seva i, per tant, amb una incògnita oberta com una casa de pagès. Perquè, encara que sembli que el PSOE podria guanyar-les, recuperant l’hegemonia en vots que va perdre a la passada edició en benefici d’un PP en hores altes que, tot i això, no va aconseguir governar, el panorama resultant s’intueix més que complicat i més que inestable. Una situació que, en tots els escenaris de pacte possibles (excepte en el d’una gran coalició amb el PSOE governant en minoria i el PP fent el Don Tancredo a l’oposició), si anés de bracet amb la patacada prevista del PP a les eleccions generals de finals de 2015, deixaria la maquinària de l’estat força debilitada i, per tant, susceptible de ser una mica més generosa i tolerant amb Catalunya i Euskadi, les dues pedres a la sabata que, en aquest escenari, podrien esdevenir una ajuda imprescindible per la governabilitat durant el període de transició cap als nous plantejaments –fossin o no independentistes- que cal fer de totes, totes, al conjunt d’Espanya.

Perquè clar, si aquest escenari arribés amb tot el peix ja venut a Catalunya, poca cosa s’hi podria fer per treure’n faves d’olla. Per tant, sembla lògic que més d’un s’estigui plantejant, de la mateixa manera que al principi tot eren presses per ser el primer en convocar eleccions anticipades, la conveniència de ser el darrer en passar l’examen quadriennal davant dels seus ciutadans. Per tenir opció a una darrera jugada que li permeti aprofitar els esdeveniments. Ja sigui la d’optar novament per una llista conjunta o d’incloure als programes electorals, propostes que ara serien, automàticament, motiu de recurs davant la corresponent Junta Electoral. És a dir, per poder, si més no aquesta vegada, jugar amb una mica d’avantatge.

Però aquesta opció, que des del punt de vista polític podem arribar a valorar fins i tot com a raonable, hauria de superar una prova del cotó encara més difícil. Convèncer a la ciutadania, ja frisosa per anar a votar, primer a les municipals i desprès el 27 de setembre, que el que ens convé, el que li convé, és esperar i veure-les venir. Son molts anys d’impaciència i massa diades i actes festius en els que li han fet creure que tot allò que havia somniat durant anys, ara és a tocar de la mà. A dins d’una urna. I si afegim a aquest repte tan difícil el fet que aquest retard que podria arribar a ser positiu a nivell de país, pot suposar uns resultats diferents segons el partit que analitzem, tot sembla indicar que, o els rumors no passaran de ser simples rumors, o que assistirem a l’enèsima baralla entre els partits catalans que, de forma més o menys explícita, tenen la seva Itaca en un estat independent integrat a la Unió Europea. I això, com indiquen les enquestes -que abans sacralitzàvem i ara menystenim per allò de la indefinició dels enquestats- acaba passant factura, i no sols a un o altre partit. També al procés en general.

Aquest diumenge, Andalusia podrà o no obrir un nou horitzó en les nostres expectatives com a nació. Plantejar o no noves possibilitats de solució satisfactòria als nostres problemes. Ja ho veurem. Però el que sembla evident és que els nostres plantejaments i les nostres anàlisi haurien d’estar, com a mínim, obertes a canvis, replantejaments estratègics o noves tàctiques. Que no vol dir que tant si com no haguem de canviar de plantejaments, tàctiques o estratègies. Rectificar no sempre ha estat una opció sàvia.