Joaquim Molas a l'Autònoma

Proximitat, erudició, sornegueria i exigència amb un punt de vinagre: els ingredients que van desvetllar bona part de la meva curiositat intel·lectual davant un món que m’era totalment nou. La Universitat Autònoma acabada de néixer representava l’altra cara dels estudis universitaris clàssics que s’impartien a la Universitat de Barcelona, aleshores la Central. En Molas va saber treure’n molt de suc d’aquest fet quan afavoria iniciatives dels alumnes més inquiets.

Desavantatges objectius com la distància de Barcelona (els Ferrocarrils ens deixaven a Bellaterra i havíem d’arribar a la facultat caminant per la ruta que en dèiem d’Ho Chi Minh); la falta de mitjans, és a dir sense llibres de text ni obres literàries; el fred a les aules; l’absència de bar o d’una biblioteca digna, esdevingueren els millors al·licients per a trencar esquemes antics. Era exactament això: estudiants en una universitat nova, en un entorn nou, desangelat i un planter de professors molts dels quals eren les millors espases de cada ram. Els estudiants ho sabíem i els profes també. En Molas que hi havia participat de bon començament, s’hi movia com ningú.

Les seves classes seguien un programa més o menys definit que es podia modificar en funció de circumstàncies externes: una vaga (se’n feren moltes i molt llargues!) o si el tema li era més atractiu, l’allargava. Durant els cinc cursos de la carrera sempre ens inscrivíem a les seves assignatures. Ell entrava amb una maleta de sivelles, un Ideal a la boca, la cendra a la camisa, un ull mig cluc a causa del fum i, de tant en tant, a mitja classe, una estossegada fenomenal. De la maleta en sortien uns paperets amb les seves anotacions i tot sovint uns quants llibres, normalment petites d’edicions de butxaca que obria per llegir-ne fragments triats.

Havíem assistit a especulacions entorn les avantguardes, la literatura popular o tantes altres coses. Li agradava parlar del Paral·lel i el seu món i un bon dia (és a dir, una nit) ens va dur al Molino. La cultura popular! Ens feia treballar de valent i novament aquella misèria en recursos es va convertir per a molts de nosaltres en la descoberta, a la sala d’humanitats de la Biblioteca de Catalunya —aleshores també n’hi deien Central—, de les fonts encara inexistents de la literatura catalana. Conservo com un autèntic tresor les còpies manuscrites de L’Irradiador del port i les gavines de Salvat Papasseit o De sol i de dol de J.V. Foix que, amb l’auxili del paper carbó, compartia amb la Glòria Casals, ara professora a la universitat de Barcelona i gran especialista en Maragall. Calia passar una bona colla de tardes de dissabte per aconseguir-ho. Va ser amb en Molas que vaig aprendre la importància de la fitxa com a eina de treball. Les vaig utilitzar arran de les assignacions que ens feia d’un determinat títol de revista de la qual n’havíem de fer un buidat temàtic el qual, organitzat, pretenia convertir-se en un treball de curs. Un consell m’ha ajudat des d’aleshores: la importància del guió previ. O el que ve a ser el mateix, planificar i organitzar el discurs abans d’escriure, buscar l’ordre i la coherència. El mètode, sempre el mètode. Fruit d’aquell contacte directe amb documents i catàlegs —i també del tracte amb les antigues bibliotecàries republicanes que corrien per aquelles venerables sales— se’m va desvetllar el meu interès per fer de bibliotecària.

Però tornem a la Facultat al Monestir de sant Cugat on les cel·les feien d’aula. En Molas a qui li faltaven els darrers tràmits per accedir a la càtedra, va regalar-nos una substituta de luxe. Montserrat Roig asseguda a la taula lluïa unes llarguíssimes cames que feien somniar a més d’un company i ens explicava el què i el com de Josafat de Prudenci Bertrana. Vaig aconseguir poder comprar un dels pocs exemplars que encara corrien de l’edició de la col·lecció “La novel·la d’ara” de l’Avenç amb un potent Josafat a la coberta sota un cel vermellós i la catedral de Girona al fons. El meu primer llibre de vell.

Després viuríem la literatura intensament. Al bar de la universitat amb Baltasar Porcel, converses amb Gabriel Ferrater, i Martí de Riquer. Converses que només gosaven encadenar companys que esdevindrien referents de la nostra cultura: la Rosa Novell (la diva o vedette com li deia en Molas); en Joan Lluís Bozzo («que ho esbotza tot», Molas dixit); en Vicenç Altaió presoner de la poesia de Foix (anys a venir li retria homenatge amb el projecte KRTU); l’Antoni Puigverd, l’Isona Passola... jo, simplement, m’els mirava. Debats a classe, als patis, a casa seva... Fou en aquest context que l’Altaió, en plena febre foixiana i de germinació del futur traficant d’idees, va editar la revista Tarotdequinze que tota una colla varem ajudar a vendre arreu. Joaquim Molas l’acompanyava en aquestes aventures i el deixava fer.
Si bé el meu paper en aquestes situacions era més aviat menor per no dir inexistent, sí que vaig poder oferir un entorn distès per algun sopar memorable. M’havia casat molt aviat i podia oferir una taula per sopar. Unes fotos són testimonis d’aquelles trobades: tots els citats abans i en Vallcorba, la Maria Campillo, l’Esther Centelles, en Sergi Beser... i en Molas, és clar! Durant anys recordava els sopars i el meu menjador.

Vaig ser moletes? No del tot. Ell ho va intentar, però el camí que em plantejava no feia per a mi i aviat me’n vaig allunyar per girar cap a les biblioteques on l’atzar me’l va tornar a posar al davant. En el meu darrer curs a l’Escola de Bibliotecàries, ell va ser-ne director. I va ser amb ell que vaig lliurar la meva tesina de final de carrera.

Ja a Vilanova, al davant de la Biblioteca Víctor Balaguer, va iniciar-se una nova relació. M’havia situat en un pla proper i paral·lel, lluny de l’acadèmia estricta. I m’ajudà a imaginar Col·loquis de Romanticisme i m’encaminà vers la Societat Verdaguer. La Biblioteca V. Balaguer va formar part del nucli fundacional d’Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català i, arran de la mort de Josep Palau i Fabre, primer president honorari de l’associació, se li va proposar de substituir-lo, oferta que va acceptar amb notable satisfacció.

Els darrers mesos la nostra relació va allunyar el professor incisiu i les llargues converses van apropar el mestre. Les últimes setmanes arran dels preparatius per al lliurement de la seva biblioteca i arxiu personal a la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, aparegué el vell afable amb qui vaig compartir confidències.

Va fer-me un regal senzill i delicat. El llibre a la memòria del seu avi Emili Molas i Bergés (1870 – 1918), magníficament editat pel seu nebot, fill del germà, Isidre. El cercle vital es tancava. I el darrer encàrrec: indicacions del lloc precís on conservava l’arxiu del pare «un tresor per a mi i per a qui li interessi la cultura popular». Fa tot just poc més d’una setmana. El seu darrer text, acaba amb un fragment d’un poema de l’avi: Jo sóc l’obrer que amb calloses mans canto, / com l’alosa al matí, les seves penes,/ i les meves les entenc les de ma pàtria,/que viu esclava, com jo, poguent ser lliure. La família, inici i final.