Pel maig, cada dia un raig

S’albiren les eleccions municipals de maig, a boi menys de cent dies de tornar a escollir els equips que hauran de dirigir i gestionar els assumptes locals, aquells que des de la primera línia,  donaran respostes a les demandes i necessitats de la ciutadania i no ho tenen fàcil.

Amb el nou marc legislatiu que va aprovar el PP, la LRSAL vigent des de desembre de 2013, limitant competències, augmentant el control i intervencionisme dels cossos estatals sobre la gestió municipal, la limitació  de la despesa, prioritat al dèficit, davant de les necessitats socials, no auguren un panorama gaire esperançador  pels futurs responsables locals.

Si a tot això li sumem una més que possible fragmentació de la representació política, que pot dificultar la governabilitat, amb coalicions que es van formant, algunes sopa de sigles, on la coherència interna està per demostrar, altres on l’impuls a la independència des de els municipis serà l’eix principal o els que fan bandera de la transparència i lluita contra la corrupció, com si la majoria dels ajuntaments estiguessin sota la sospita judicial. Si no s’estableixen uns mínims d’actuació i uns governs amplis on la generositat, el consens i la defensa dels interessos dels ciutadans, no sigui un eslògan sinó el pa nostre de cada dia, amb l’experiència d’aquest mandat , anem cap a l’atzucac de l’administració local.

Diuen que sortim de la crisi econòmica i ens queden anys si en de fer cas cas dels que defugen triomfalismes i fan una anàlisi més realista, tot i anant en una bona direcció macro econòmicament parlant, podríem cometre l’error de pensar que ens en sortim, quan al nostre voltant milers de ciutadans estan dins del que es defineix com a pobresa, un 20% a Catalunya, segueixen els desnonaments i les dificultats per trobar feina, sigui per les poques ofertes o la  preparació adient, fan que l’atur es mantingui en uns percentatges altíssims,16 % al Garraf i no podem deixar caure en la marginalitat social ni econòmica a tots aquests conciutadans.

La lluita per la cohesió social de la societat, es a dir la disminució de les desigualtats i la generació d’oportunitats socials i laborals per a la ciutadania, especialment els que es troben en risc d’exclusió, ha de ser el repte dels nous ajuntaments, amb els seus recursos i eines, superant les limitacions legislatives amb imaginació i atreviment.

Es va caure en l’emmirallament de la bombolla immobiliària, provocada per la liberalització del sòl promoguda pel PP i mantinguda pel PSOE, es va especular amb el sòl municipal, varen augmentar els ingressos, es van fer gran obres i créixer les plantilles, i ara tenim els costos del manteniment i de personal, ha augmentat el dèficit. Es va deixar de fer una política en determinats aspectes coherent amb els plantejaments d’esquerres, el mercat manava i mana encara i ara s’ha hagut de retallar en personal i serveis. S’ha deixat massa de banda l’economia social i s’han externalitzar en excés serveis municipals, caldria reflexionar sobre recuperar-ne i municipalitzar-los.

Es pot donar suport, a la creació d’un estat propi, lluitar contra la corrupció, fer una administració local més transparent i la lluna en un cove si voleu, però si no donem prioritat a la lluita contra la desigualtat difícilment tindran sentit d’altres propòsits.

Serà necessari construir amplies coalicions de govern, superar els frontismes, es poden fer en clau nacional o fins i tot per objectius limitats al municipi, però principalment ens calen uns governs  emprenedors, que impulsin una governança que es fonamenti i legitimi en la interacció entre el govern, la societat civil i les organitzacions empresarials, que apoderi als ciutadans en drets socials, culturals i econòmics per fomentar amb eficàcia la seva participació política.

Caldrà construir pactes de ciutat, on el programa del govern, sigui el guió, obert a l’ampliació i correcció, fruit d’una participació efectiva dels motors socials i econòmics del territori, una fiscalitat progressiva i pactada pel mandat, noves propostes municipals d’habitatge, replantejar les polítiques assistencials, fomentant l’economia social i la formació lligada a les necessitats reals del mercat laboral de la comarca  i regió (cal posar en pràctica allò que tinguin d’útil els diversos estudis que s’han fet al Penedès de desenvolupament social i econòmic) i caldrà escoltar la veu del sector empresarial, una mica oblidada, sense perdre de vista que l’horitzó es la lluita contra la desigualtat i l’exclusió social, cal crear riquesa per distribuir-la equitativament.

Si volem un estat propi, on el benestar dels ciutadans en sigui la base, cal posar els fonaments d’una societat justa, fraterna i igualitària. El ciment la cohesió social i els ajuntaments el primer constructor.