Diuen, diuen, diuen...

En el passat plenari del mes de febrer, i a proposta del PSC, es donà llum verda a la creació d’una Comissió Informativa sobre la Fundació Hospital Sant Joan Baptista amb l’objectiu d’aclarir un seguit de qüestions sobre la gestió d’aquesta institució des de l’any 2002. En un primer moment, el portaveu socialista, Ricard Vicente, va sol·licitar que aquesta comissió es centrés en el període 2012-2015, però després acceptà la contraoferta de l’alcalde Miquel Forns per a que la “investigació” es remuntés fins al 2002.

L’endemà, per Ràdio Maricel, vaig escoltar les intervencions d’ambdós i vaig arribar al convenciment que, tot plegat, havia estat pura comèdia. Dit amb unes altres paraules: que amb anterioritat al ple –i a esquenes de dos dels regidors del Grup Socialista, que foren avisats poques hores abans de les intencions de la proposta del PSC– s’havien posat d’acord en fer una representació digna dels pastorets.

El tema de la gestió de l’Hospital ha estat un tema recurrent que l’alcalde Forns ha utilitzat públicament quan li ha convingut per donar una imatge de gran gestor i per desviar l’atenció de l’opinió pública d’altres temes que no el deixen en gaire bon lloc com a primer mandatari de Sitges. Ara, amb la creació d’aquesta comissió ha volgut implicar la resta del consistori en una aventura que li pot proporcionar més d’un disgust personal.

I és que aquesta caça de bruixes propiciada per ell ja fa dos anys que dura. Dos anys durant els quals, ara i adés, s’han fet insinuacions covardes sobre l’actuació d’unes persones que van treure la fundació de l’atzucac econòmic en què es trobava l’any 2009, mitjançant la venda d’una sèrie d’immobles a molt bon preu si tenim en compte com es trobava el mercat immobiliari en aquell moment.

És del tot fals que aquestes vendes afavorissin familiars i amics, tal i com s’ha cansat de repetir l’alcalde oralment i per escrit. Les gestions de compravenda les vàrem portar personalment el senyor Andreu Clapés, gerent aleshores, i jo mateix. També es absolutament fals que els immobles es venguessin per sota del preu taxat. Tothom sap que les taxacions no són, ni molt menys, una ciència exacta. I més quan aquestes taxacions es fan sense entrar a l’interior de l’immoble objecte de la taxació, com fou el cas de les encarregades per la junta actual, en les quals, en cap moment, es valorà el lamentable estat en què es trobaven alguns d’aquests immobles. D’altra banda, exceptuant-ne un, que estava desocupat, tots els pisos i cases es van vendre als llogaters que les venien ocupant durant molts anys (en alguns casos, més de vint).

El més curiós de tot, però, és que jo mateix vaig assabentar l’alcalde Forns –i també els regidors Vinyet Lluís i Marc Martínez– de tot això quan van prendre possessió dels seus càrrecs a la junta, el mes de juny del 2011. Els vaig fer una explicació detallada de com havien anat les obres de l’edifici històric i de tots els imprevistos que havien sorgit, per mor dels quals el pressupost s’havia disparat per damunt de les previsions.

També els vaig fer cinc cèntims de l’endeutament financer que havia hagut de suportar la institució durant el trienni 2008-2010, a causa, en bona part, dels impagaments de l’anterior equip de govern en els terminis pactats. Encara recordo un dia de primavera en què –literalment– vaig perseguir per mitja dotzena d’edificis municipals, una regidora de l’equip de govern perquè fes una transferència de 25.000 euros –dels més de 160.000 que la Casa Gran devia a la institució llavors– al compte de l’Hospital. Quan vaig renunciar al càrrec el 16 de desembre del 2011, l’Ajuntament –ja presidit pel senyor Forns– encara devia a l’Hospital 115.000 euros.

És molt fàcil buscar culpables d’una gestió quan, des d’una butaca prestada -i ben pagada- per la ciutadania, es fan càbales a partir del “diuen, diuen, diuen”. I més quan l’aleshores administrador, ara forma part d’una candidatura que es presenta a les properes eleccions municipals. El tema de l’Hospital, n’estic convençut, tornarà a ser un tema recurrent per part d’algú –o d’alguns– durant la campanya electoral. Per la meva part, no en tornaré a parlar més, tot i ser conscient –com deia Clemenceau– que el silenci és més difícil de manejar que la paraula.