Econocràcia

David contra Goliat

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Aquests dies estem assistint a dues grans lluites desiguals que em posen en safata l’exemple del pastor David i el gegant de sis dits a cada mà que ens descriu la Bíblia i del que solem treure un corol·lari enganyós. El de la possibilitat de victòria del dèbil o el petit sobre el poderós o gran. Una possibilitat que jo mai negaré però que relativitzo en el sentit biològic del terme. Perquè, si acceptem els principis de l’evolució darwiniana, el dèbil millora amb el temps. Però el poderós, el fort, el dominant, també evoluciona i, per tant, perfecciona els seus mètodes de defensa. I generalment ho fa més i millor que el petit, el dèbil o el sotmès ja que té totes les estructures del poder que treballen per ell. Fent cada cop més difícil la lluita contra ell i menys probable l’èxit. A no ser –i aquest sol ser el taló d’Aquiles del poder- que es torni tan pagat de si mateix que acabi cometent un error.

Les dues lluites que tinc al davant dels ulls son les de Grècia contra l’anomenada troika i la de Catalunya contra l’estat espanyol. Dues lluites concretes que amaguen dues altres lluites molt més generals i profundes. La primera, la del que podríem batejar com econocràcia i que definiria com el poder de l’economia –el diner, vaja- contra la democràcia, és a dir, el poder del poble, del demos. La segona, la de la legitimitat –filla de la democràcia- contra la legalitat, derivada de la regulació de la legitimitat pels representants dels partits triats pel poble. En ambdós casos, curiosament, la lluita entre un progenitor, la societat, i un fill seu, sigui l’economia o la llei, que intenta convertir-se en dominant, renegant del vincle de sang. Com el dia que els robots decideixin prendre el poder als humans. Una lluita, per tant, de la que no hauríem de quedar al marge perquè, ens agradi o no, decideix el nostre futur. La nostra llibertat respecte les aparentment inexorables lleis del mercat o de funcionament d’un país. Un mercat i un país que, recordem, no existiria sense els ciutadans. O que seria molt diferent si tots els ciutadans ho decidissin.

El problema rau en que, en un i altre cas, en una i altra lluita, David ja no és el que era quan els filisteus atacaven Judea. Ja no és aquell jove pastor ple d’il·lusió que visitava als seus germans al camp de batalla i que disparava pedres amb una fona artesanal contra aquell intrús. Ara ha tastat la bona vida i ha perdut força, convicció i esperit de rebel·lia a compte de les subvencions europees o els anys i panys de cadira i prebenda. I això fa la lluita més difícil.

Per acabar-ho d’adobar, Goliat tampoc és aquell gegant maldestre i pretensiós de la Bíblia. Ara està envoltat d’assessors i ha incorporat noves tecnologies defensives en forma de deutes sobirans o legalitats astuciosament aconseguides i que contraposa a les pedres que li llença David, encara amb la seva fona artesanal.

La lluita, per tant, s’ha fet molt més desigual i més favorable al gegant. A la troika i a l’estat espanyol. Naturalment, podria saltar la sorpresa. El referèndum de diumenge podria resultar favorable a la plantada de Grècia i les eleccions catalanes a la independència de Catalunya. Però, siguem clars, ho tenen i ho tenim pelut. Sobretot perquè el poderós té clar que, si li surt alguna cosa d’aquestes a l’inrevés, està en condicions de trencar la baralla. De dir blanc on havia dit negre. I així, amb la paella pel mànec, no hi ha qui el derroti.

O potser sí. Perquè potser el que cal és no esperar tant de la punteria de David i més del propi comportament dels filisteus. Dels seus errors. Uns filisteus que ja s’han adonat del perill que suposa la presència de David i que es reforcen per anul·lar-ne els possibles efectes. Tancant l’aixeta dels diners a Grècia o impugnant les accions de Catalunya sense treva i al Tribunal Constitucional i organismes similars. Reforçant l’econocràcia i la legalitat enfront la democràcia i la legitimitat. Però que, pagats com estan de si mateixos, han baixat la guàrdia i comencen a mostrar impúdicament les seves vergonyes. Els aparents punts febles de la seva cuirassa. Fins i tot negant allò que els jutges certifiquen, com el finançament irregular del PP.

I és aquí on convé recordar que el judo és un art de lluita en que el menys fort, el David, aprofita la força descontrolada de Goliat, desestabilitzant-lo i fent-lo caure a terra. La troika probablement acabarà fent passar a Grècia per l’adreçador, però acceptem que, sense aquest lamentable estira i arronsa grec, no hauríem sabut que Goldman Sachs en particular i el sistema econòmic en general, han estat controlant en benefici propi aquest somni de molts conegut com Unió Europea. O que sense la lluita catalana pel dret a decidir, encara hi hauria qui defensaria honestament que Espanya estima Catalunya.

Per tant, ara, en un i altre cas, sabem que aquelles intencions de l’econocràcia de buscar el benestar dels ciutadans, amagaven en realitat la voluntat d’incrementar els beneficis d’uns pocs a les esquenes d’uns molts. I que les intencions d’aquell estat de les autonomies que havia de ser model de solidaritat i cooperació amagaven la de perpetuar un estat de coses favorable, novament, a uns pocs i en perjudici de la majoria.

Per tant, cal tenir clar que les abraçades, des d’ara, haurien de ser claus de judo. A no ser que aconseguim que Goliat, presumit i pretensiós com és, es tregui el casc per fer la vuelta al ruedo. Posant el seu cap a l’abast de la fona.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local