27S

L'Ebre d'en Revilla

Miguel Ángel Revilla. Eix

Miguel Ángel Revilla. Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

El popular president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla i cap del Partido Regionalista d’aquella comunitat autònoma (encara que si som sincers hem de reconèixer que conegut sobretot per les seves aparicions a la televisió, fent la transhumància entre cadenes) acaba de mostrar la veritable entranya d’aquell centralisme espanyol, d’aquella hidalguía històrica que fa tants segles que recorre la península ibèrica de Finisterre al cap de Gata.

L’avís a navegants del senyor que es permet desvetllar el contingut de les seves audiències amb el rei anava dirigit a Catalunya. Amb tots els ets i uts. Avisant-nos que l’Ebre neix a Cantàbria –a Reinosa ens feien recitar a l’escola- i venint-nos a dir que, si allà fessin un pantà, nosaltres ens quedaríem més eixuts que un bacallà. Una manera de dir-nos que, si fem massa el ruc, hi ha mil i una maneres de fer-nos pam-pam al culet. I que ell té la seva com a màxim responsable de l’existència del riu Ebre.

Modestament, i que el senyor Revilla no s’enfadi, em permetré rebatre tot aquest argumentari. Primer des de la ciència i desprès des de la lògica.

Des de la ciència perquè avui sabem que la veritable capçalera del riu no és a Reinosa sinó al Pico Tres Mares, una muntanya que comparteixen Cantàbria i la província de Palència que, si la memòria no em falla, pertany a Castella i Lleó. Per tant, les seves declaracions haurien d’haver estat, com a mínim, consensuades amb el president Herrera, que mana en aquesta segona comunitat autònoma.

I també perquè, des de la física, sabem que la matèria ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Encara que sigui aigua de l’Ebre. Clar que ell, com economista que es proclama i pontifica des de les pantalles, potser entén que l’aigua de la font original del riu, com si fos un dipòsit a plazo fijo, creix i creix fins convertir-se en el cabal que travessa Tortosa o que s’aboca al mar pel delta de l’Ebre. Lamento decebre’l, senyor Revilla, però el volum que aporten els afluents també compta. I molt. Que n’hi ha un que es diu Segre, que neix a Catalunya i que l’aigua –força més que la seva font inicial- que afegeix al cabal, fins i tot té menys temps per evaporar-se que la que la seva comunitat hi ha abocat en el seu moment. Per tant, una mica més de rigor en les afirmacions i un molt menys de prepotència en les seves amenaces.

Ignoro quin percentatge concret de l’aigua que vostès aporten al riu representa la que els catalans consumim i vostè amenaça amb tallar-nos tot fent un pantà d’aquells que Franco inaugurava tan sovint, però em temo que no deu ser massa significatiu. Perquè aquí, potser no ho recorda, conscients de la nostra dependència hídrica i  que d’on n’hi ha no en pot rajar més de la que raja, havíem estat calculant, comptant i fins i tot proposant recollir una part de l’aigua del Roine per dur-la cap aquí i resoldre el problema que, dit sigui de passada, està destruint el delta de l’Ebre provocant-ne la regressió.

Però jo no volia convertir aquesta reflexió en un al·legat a favor de l’Agencia Catalana de l’Aigua ni en contra de les comunitats de regants del riu Ebre, sinó en un exemple per entendre aquella hidalguia històrica que esmentava a l’inici.

Perquè el fons, la forma i els resultats dels comentaris de Miguel Angel Revilla anaven contra Catalunya. I no son gaire diferents dels que adreça el senyor Montoro contra les comunitats autònomes i especialment contra la del conseller Mas Colell, dels que fa el senyor Fernández Diaz contra la policia autonòmica catalana, dels de la senyora Sáenz de Santamaria contra la llista unitària del 27S o dels de Mariano Rajoy contra la voluntat dels catalans de fer sentir la seva veu. I tots ells es basen en el mateix. La prepotència de qui es creu superior, ja sigui per la gràcia de Deu o per haver nascut o viure en un determinat lloc. De qui està convençut que la crida de Pelagi I contra els sarrains es l’únic origen -la font de l’Ebre- del qual, amb el temps, ha esdevingut l’estat espanyol. Ignorant que, de forma simultània, altres territoris emprenien la mateixa lluita per, més tard i com a fruit del devenir històric, confluir en el mateix riu i baixar per la mateixa llera. O parlar de la comunitat de Castella i Lleó és un caprici del funcionari que va escriure el nom per primera vegada?

Potser farien bé de recordar, tots aquests que encara creuen que l’Ebre neix a Reinosa i que Madrid és el melic del món, que quan Felip II, l’any 1561, hi trasllada la cort abandonant Toledo, ho fa amb un criteri geomètric, buscant el centre de la península per poder estar equidistant dels problemes portuguès (n’aspirava a la corona) i català (havia d’administrar els bens del seu besavi Ferran). I ignorant que era la mateixa ciutat que s’havia revoltat contra el seu pare durant la revolta dels comuners.

Per tant, haurien d’entendre que, de la mateixa manera que l’Ebre no és càntabre, la península ibèrica no és castellana ni els diners dels impostos son de l’estat. Una i altres son de tots. De tots els que l’hem anat construint al llarg dels segles i de tots els que han passat pel taulell a pagar. I que ells, uns i altres, tenen tots els mateixos drets. Que no hi ha gotes d’aigua, ciutadans o contribuents amb més pedigree ni amb més drets que la resta.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local