Doncs potser sí

Potser al final, els europeus, els espanyols, i fins i tot els catalans, haurem d’acabar demanant que no desapareguin els nacionalismes, entesos com la voluntat d’uns quants, amb el punt comú de viure en el mateix territori, sigui quina sigui l’extensió del mateix. És a dir, tant si és el d’Euskadi i Catalunya, com si és el del Lluçanès entès com a comarca o el Penedès entès com a vegueria. Perquè resulta evident que aquestes entitats parcials, “díscoles” amb la totalitat, fan un esforç per diferenciar-se de la resta que els oprimeix i aconseguir així una personalitat pròpia que els justifiqui. I en aquest esforç, fan el que l’altra entitat més gran (ja instal·lada en la comoditat) es nega a fer. Buscar opcions de funcionament diferents. Una recerca en la qual, junt amb errors més que evidents, apareixen troballes, diamants en brut que, un cop polits, ajuden o poden ajudar a avançar la societat.

A ningú que no es faci trampes al solitari se li escapa que sense el moviment del 15-M, no hauria arribat la febre de les eleccions primàries ni la possibilitat que els simples simpatitzants puguin dir la seva a l’hora de confegir llistes i triar candidats. Que sense la pressió de les plataformes anti-desnonaments, no estaríem valorant les bondats de la dació en pagament ni els Ajuntaments s’haurien atrevit a multar els bancs amb immobles de pisos buits i tancats.

Com ningú, si no forma part de certes “castes”, s’atreviria a negar el paper d’Euskadi (des de la violència si es vol, però des d’Euskadi) o de Catalunya (des del pactisme i la corrupció si es vol, però des de Catalunya) en la transició cap a una democràcia a la que ara sembla que el vestit se li ha fet petit i amenaça de petar les costures.

Ara, en aquest moment, Catalunya torna a ser motor de canvi. Amb un impuls que podrà reeixir o no -això ja es veurà- però que de moment ha tingut la virtut de fer-nos pensar i intuir que una altra realitat és possible. A tots.

En primer lloc, demostrant que el concepte de democràcia que teníem aparentment tan clar, segueix, en ple segle XXI, amb molts més clarobscurs del que seria desitjable. O no és contradictori dir que el vot és la suprema expressió de la democràcia mentre s’impugna davant del Tribunal Constitucional la consulta del 9-N? A mi em sembla molt significatiu que, mentre uns defensem el caire plebiscitari d’unes eleccions excepcionals com qui defensa el sentiment esperançat d’una manifestació històrica, altres neguin aquesta opció –com el bibliotecari de En nom de la rosa negava les virtuts del humor o la ironia- afirmant que la solució d’un conflicte com aquest no forma part del ADN d’una elecció, però sense donar cap alternativa a la seva resolució. Jo podria entendre que es defensés, per exemple, el paper de l’atzar en l’arbitratge i que es proposés llençar una moneda a l’aire tot esperant que la intervenció divina jugui a favor dels que volen mantenir Espanya “una, grande y libre”. El que no puc entendre és que es negui el plebiscit perque sí. Amb arguments del segle passat o de la prehistòria.

Per tant, des d’aquest punt de vista, no puc sinó saludar amb entusiasme qualsevol moviment que ens faci pensar. Que ens obri els ulls. Que ens acosti una mica a la llum de la saviesa o a l’escalfor de la lògica.

Catalunya ho està fent. Primer amb accions de la societat civil que reuniren milions de catalans. Desprès forçant als polítics a implicar-se en aquest moviment, proposant –agradi o no- un nou model de procés electoral i legislatiu que difumina la barrera entre societat i “casta”. Que proposa noves formes de concebre les estructures d’estat. Com ho ha fet la proposta d’hisenda pròpia formulada aquesta setmana.

Perquè, gràcies a ella, hem sabut que Hisenda estava i està fins ara fora del control parlamentari i en mans del govern. Que els jutges son àrbitres darrers en cas de conflicte de competències (només cal pensar en el debat sobre el dèficit fiscal autonòmic). I que Hisenda, avui, no entén de diferenciació en àmbits, cosa sorprenent en un món cada cop més especialitzat.

També gràcies a aquesta proposta, hem sabut que els principis que la regeixen i ens regeixen no son paraula de deu ni dogma de fe. Que hi ha altres països que funcionen , i bé, de maneres alternatives. I això, a alguns, ens ha fet pensar. Per què no podem provar-les? Per què no tenim dret a intentar millorar el que avui funciona de forma manifestament deficient? Perquè seguim donant per bo l’axioma que diu que val més boig conegut que savi per conèixer?

Em permeto afegir una darrera benaventurança a les tradicionals: Benaventurats els que proposen coses diferents, perquè, de tant en tant, l’encerten. Per tant, salvem els díscols.