Pamflet contra el racó de pensar

Que ja està bé de la broma! Un càstig és un càstig, i el racó on se’ns confinava de petits no perd la seva condició vexatòria per dir-ne “de pensar”, ans al contrari, pensar es transforma en una activitat reservada per als moments en els quals la vida t’ha arraconat, t’ha fet fora del sistema, en comptes de ser la guia, el protagonista de tota la nostra quotidianitat.

Si no hi parem atenció resultarà que només en els moments de càstig s’ofereix al nen o a la nena un moment de reflexió, de trobada amb la seva interioritat. O sigui, que els bons alumnes amb conductes exemplars, senzillament no pensen –almenys no se’ls convida a pensar-, perquè si hi ha un racó de pensar, com n’hi ha un de lletres, un de construccions o un de disfresses, i ells no hi van mai perquè no els hi envien, doncs és que no els cal. Conclusió directa, fàcil i planera que traurà qualsevol alumne formalet al qual mai el destinin a aquesta activitat reservada per als rebecs, disruptius i altres caràcters filosòfics.

Admeto la bona intenció de la mesura, la virtuosa invitació a la reconsideració, al penediment i al propòsit d’esmena que comporta, ho entenc i ho comprenc. Però no vull regalar la paraula pensar a un instrument de càstig. No vull deixar-la per a aquest ús que, tot i la seva bona aparença i santa intenció, és barroer a més no poder. Que li canviïn el nom, caram, que no costa tant. Si us agraden les tecnologies digueu-ne racó del reset; si sou més poètics racó de la calma; si us va més la via punitiva us proposo el racó de l’avorriment; si dieu les coses pel seu nom i voleu ensenyar com va la societat digueu-ne presó, sense embuts; si sou d’educació física els piteu una exclusió de dos minuts; si sou de religió digueu-ne racó de l’examen de consciència; si us mola la història creeu el racó extramurs, si us sentiu en possessió de la veritat utilitzeu l’expressió centre de reeducació; feu-vos-ho com vulgueu, però deixeu estar el pensar, que aquestes pobres criatures d’infantil no poden emetre encara judicis morals.

Llavors, què pensa un nen o nena saludables quan són al racó de pensar? Algú ho sap? Bàsicament res, perquè probablement està alterat, neguitós i necessita més desfogar-se que no pas recloure’s en un monacal retir. Ara bé, quan el seu funcionament intern li ho permeti perquè ha passat prou temps o perquè ja s’hi va acostumant li vindran al cap dues coses: la primera, què ha de dir per ser alliberat, com polir el seu discurs correcte, quina cara posar i quin to, o sigui, com engalipar-nos. I la segona, com s’ho ha de fer perquè el proper cop no l’enxampin, és a dir, millorar els seus mètodes.

Per tots els motius i raonaments que us he expressat fins aquí, declaro solemnement el proper dia deu de setembre –aprofito la festivitat de Sant Nicolau Tolentino, protector de les ànimes del purgatori, intercessor per la justícia i la infància- dia internacional contra el racó de pensar. Intentarem omplir el carrer de la Saleta de Barcelona de manifestants pensant perquè volen, no perquè els ho han manat. Restituïm el pensament a l’Olimp de les ocupacions dignes!