El "saben aquell que diu" que els deures són necessaris per retenir millor el que s’ha après?

D’un temps ençà, des que s’ha reobert el debat sobre els deures, sento un munt de raons per eliminar-los o reduir-los dràsticament i, en canvi, per a la seva subsistència en el sistema escolar només trobo aquesta pretesa veritat evident, aquest dogma del sentit comú, aquest inqüestionable mantra del conservadurisme pedagògic. Hi ha gent en el món real –no em refereixo a l’escola, que n’és un simulador a escala amb moltes deficiències- que troba del tot raonable que un bon treballador es quedi a la feina una hora més del que marca el seu horari i el seu contracte. Es una espècie de senyal de bon treballador. Mai es paren a mirar què han fet la resta de les hores, si són eficients o no, responsables o no, talentosos o tanoques, si generen bon ambient o són paràsits emocionals; tant se val: si cinc minuts abans de l’hora marxa parlant pel mòbil a recollir els seus fills estarà mal vist encara que hagi fet el doble de feina i de millor qualitat que el pilota odiós que sortirà una hora tard, saludant al director –perquè si no l’ha de veure el seu cap, ja em diràs què hi feia al seu despatx- i dient que ha estat un dia dur però que se n’ha sortit i que li encanta això què fa. Dedicar hores és decisiu. A mi, personalment, sempre m’ha semblat que si tenies vuit hores per fer una feina i n’hi has de dedicar nou, només pot ser perquè ets una mica inútil o perquè no tens ganes de tornar a casa.

Deu ser per això que, ja d’entrada, l’existència dels deures em sembla un insult a la intel·ligència i una manera de quedar en evidència si ets dels qui en posen. De debò és necessari passar més temps a la feina per ser considerat un bon treballador? És millor el cirurgià que t’apedaça el cor en sis hores que el qui ho fa en quatre? Prefereixes el mecànic que et deixa el cotxe a punt en dos dies abans que el qui ho enllesteix en un matí? Home, en principi volem que ho facin bé, en segon lloc que ho facin ràpid. O no? Doncs a l’escola, segons en quina classe caiguis, et succeirà exactament a l’inrevés. Serà millor alumne aquell que hi dediqui més temps –el qui faci els deures sempre religiosament tot i que el pobre es quedi sense vida pròpia més enllà de l’escola- i el fet que de tant en tant la cagui, no li restarà ni una engruna a la seva vàlua com a alumne modèlic per la seva aplicació, dedicació i constància. En canvi, el qui no ha fet els deures però quan el treuen a la pissarra ho fa de conya és un galtes i un gandul, no pas un talent a potenciar. Tranquils! -diu el professor- que ja s’estavellarà! Suposo que, de grans, els primers estaran molt ben adaptats al sistema de treball imperant en aquest país, mentre que els segons hauran d’arrossegar de per vida la seva imatge de vividors.

Clar que, els deures s’han de fer per retenir millor el que s’ha après, oi?. La confusió terminològica que conté la frase és de dimensions astronòmiques. A veure, si s’ha de retenir, és que no era aprenentatge. Només necessita retenció la memòria a curt termini, la que et permet contestar un examen demà però no al cap de quinze dies, i d’això no en podem dir aprenentatge. Aprenentatge no és sinònim de capacitat de contestar un examen, és, o hauria de ser, alguna cosa més profunda, més duradora, els especialistes parlen d’integració en una xarxa. O sigui, si els continguts de l’educació fossin aliments, l’aprenentatge consistiria en digerir-los i incorporar-los a l’organisme. En canvi, si només els retenim, acabarem vomitant, que és justament el que fan molts alumnes i que els serveix per tenir excel·lents qualificacions, segons la perícia que hagin adquirit en perbocar quan toca.