I ara la butxaca

Malgrat una certa sensació que l’estat està gastant els seus darrers cartutxos en la lluita contra el procés independentista –que tampoc sembla que estigui pletòric de força i entesa- no puc estar-me de pensar que aquests darrers cartutxos potser son, a més, els definitius que ens faran vinclar l’esquena. Recordant bàsicament aquella frase (“pel catalans, la pela és la pela”) que va fer fortuna fa força anys gràcies al gran Joan Capri. I també llegint les notícies que expliquen que ja no son les multinacionals, sinó algunes grans empreses catalanes, les que agafen el farcell econòmic i van a instal·lar-se al cor de l’imperi o a algun que altre paradís, sigui fiscal o no.

Perquè la setmana va començar amb una altra munició. Amb les amenaces als parlamentaris i càrrecs electes cas que sortissin del marc constitucional. I va seguir quasi immediatament amb els advertiments, als funcionaris en general, sobre el mateix concepte i amb el recordatori que ells cobren tots de l’estat i la majoria, a més, directament. Qui tingui oïdes, que escolti -els venien a dir- i desprès que no es queixi. L’atac als fonaments del sobiranisme i les futures estructures d’estat estava servit i la zitzània sembrada. Perquè convé no oblidar que bona part de l’argumentari de l’acusació contra la consellera Rigau està basat en les declaracions d’algun que altra funcionari d’ensenyament que ha reconegut que fou pressionat per que deixés el seu centre per fer la consulta. I aneu a saber si en el cas dels altres imputats, no hi ha també asos a la màniga del fiscal basats en declaracions de funcionaris implicats. Perquè, sortosament però lamentable, guanyar unes oposicions a funcionari encara no exigeix tenir carnet del partit de govern que les convoca o ser-li fidel.

Un cop erosionat doncs el bloc independentista per la base, és a dir pels ciutadans amb responsabilitats administratives (amb les instruccions donades aquesta setmana, aquella funcionària del registre del Parlament que va validar la proposta sobiranista que es va votar, hauria pogut perfectament acollir-se a la clàusula de consciència i negar-se a posar-hi el segell d’entrada), ara toca erosionar-lo per la cúpula, és a dir, pel costat de les institucions.
I és aquí on, sense cap mena de rubor, el govern de Rajoy, personalitzat en aquest cas pel a voltes díscol Montoro, ens fa saber que controlarà el destí dels fons que dona a la Generalitat, per garantir que no es desviïn o, el que és el mateix, que donarà els diners contra factura. Si això no és una recentralització, jo sóc Marilyn Monroe.

I no contents amb aquesta bufetada a les institucions administratives catalanes, al seu estatut i al seu govern en funcions (a la que hauríem d’afegir la de no convocar Artur Mas a les converses sobre les mesures antiterroristes) el mateix govern opta per castigar la societat civil tot obligant a rascar-se la butxaca a la ANC per haver fet la macroenquesta sobre la voluntat independentista dels catalans. Mentre a 13TV segueixen fent enquestes diàriament (enquestes de pagament de trucada per més Inri) sobre si cal enviar o no els tancs econòmics o polítics a Catalunya. I, mofa suprema, imposa la multa el dia que una colla d’energúmens van al Valle de los Caidos a celebrar el quarantè aniversari de la mort del seu enyorat Caudillo al que, per cert, no es pot vituperar si no vols que alguna fundació o algun col·lectiu nascut a l’ombra dels jutjats, no et posi una demanda.

Insisteixo que tinc la sensació que son els darrers cartutxos. Que als indis que ens tenen encerclats i segueixen disparant contra la nostra rotllana de caravanes, se’ls acaba la munició. Però molt em temo que aquell destacament europeu que, com el setè de cavalleria, ens havia de salvar, ha canviat de rumb i està encarant un altre problema que omple els diaris. El del terrorisme silenciós que ha atacat Europa.

Si, al damunt d’apallissats i mal avinguts, tot això ens fa acabar, a més a més, sense un ral per afrontar les despeses fetes i  les de les promeses per fer, potser ja no caldria convocar noves eleccions i sortiria més a compte tornar aquell regal que varem començar a somniar quan Arias Navarro va sortir a fer el ploricó a la tele. Aquell regal aconseguit uns anys més tard i que, tot i que ja aleshores molts somniaven com a independència, va acabar en autonomia i encara gràcies. Fet i debatut, si ens ha dut on ens ha dut, senyal que no era tan bo com pensàvem.