El preu de la voluntat

La voluntat no té preu perquè, cas de tenir-ne, no la podríem pagar. Aquesta frase resumiria l’opinió dels que pensem d’aquesta manera. Tot i que la teoria podria ser certa, en determinats casos, la pràctica, que també té els seus partidaris, mostra certs inconvenients.

La voluntat, a la que fa referència la filosofia, associada a l’exercici de la llibertat, i, fins i tot, en les intencions d’obrar bé i obrar malament, ens aboca al concepte de voluntari. Dit d’aquella persona que s’ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat. El fet de col·laborar com a voluntari en un treball social concret no sempre passa per cooperar a beneficència donant caritat als pobres o demanant almoina en un temple religiós. La frase, no totes som filles de la caritat, s’explica per si sola. És la de quins practiquen la virtut, consistent en estimar i estimarse, sense confondre el pròxim amb un supermercat.

Demanar la voluntat no sempre s’ha de confondre amb demanar caritat. Podríem pensar en una qüestió de conceptes. Plantegem-ho a l’inrevés. Només un voluntari pot demanar la voluntat i/o la caritat. 

Quan un voluntari s’ofereix o es demanat a col·laborar en un treball social sense percebre a bescanvi beneficis materials i apareix el concepte de voluntariat les diferents associacions afloren com bolets. Entre tots ho farem tot, Tots per u i u per tots, Ajuda’ns i t’ajudarem o t’ajudaràs, Vols col·laborar amb nosaltres? Aquests eslògans tan nostrats, mosqueters uns i sota sospita altres, tenen un denominador comú: I si pot ser de franc, millor!

Els hi vull donar uns quants exemples a tall de premissa perquè vostès arribin a una conclusió.

Els Jocs del 92 s’haguessin pogut fer d’haver tingut que pagar els 45.000 voluntaris que, amb perfils adequats a les tasques que tenien que desenvolupar, varen ser formats i acreditats pel COOB?

Els llocs de treball que ofereixen organitzacions com Càritas estan coberts només per voluntaris?

Els recaptes per tones d’aliments solucionen, en més d’un àpat, les necessitats alimentàries d’una família? 

En els camps de futbol, d’equips de categories inferiors, on es “postulava” amb unes agulles amb bandereta, la voluntat no sempre tenia el preu d’una punxada?

Els escolanets que passaven la safata i eren seguits pel paborde o el sagristà que procuraven no es perdés cap bitllet, com no fos dins de les seves butxaques, eren voluntaris?

A Sant Julià de Cabrera el mossèn oferia coca ensucrada en acabar la missa de Festa Major, a canvi d’un donatiu.

A aquells que n’havien agafat, els esperaven fora del temple els porrons de ratafia. Sabut és que dins del recinte l’única beguda alcohòlica permesa és el vi de missa. Eren oficis religiosos concorreguts i apreciats. Com si la fe i la coca foren a la voluntat i a la ratafia el pa nostre de cada dia.