Què n'han fet d'aquelles flors?

Els que hem estat i estem (la vocació mai es deixa) vinculats al món de la docència, som conscients de quant important és la tramesa de valors a les generacions que reben les nostres indicacions i explicacions. Una tramesa que entenem sempre en positiu, com una millora del que nosaltres vàrem rebre que permeti al conjunt de la societat evolucionar cap a fites millors.

Per això em costa d’entendre tot el que està passant en el nostre entorn polític. Costa d’acceptar –tot i ser una situació absolutament normal en el medi natural- que uns resultats ajustats d’unes eleccions (catalanes i espanyoles) hagin pogut desfermar tot aquest panorama de contradiccions que, insisteixo, en el medi natural serien comprensibles per allò del “campi qui pugui”, però que en el medi civilitzat que es suposa que hem generat i en el que ens movem, ja no ho son tant.

La conclusió global que emergeix de tot plegat no deixa de ser decebedora (d’aquí el títol del bitllet). Allò que ens han anat dient i predicant durant aquests quaranta anys de transició, no és el que han estat practicant. Si més no és el que hom podria deduir de l’observació de la realitat que aflora aquests dies. Us proposo tres exemples:

El primer, el de la constitució espanyola. Aquella que ens varen oferir i que varem votar. La que acceptava la diversitat de l’estat espanyol i obria el camí cap a unes autonomies operatives i amb capacitat de decisió. Com pot ser que els mateixos que la van defensar, aprovar i aplicar, diguin ara –per no entrar en frases ofensives- que les autonomies son un càncer i que l’única sortida és la sacrosanta unitat d’Espanya? I que els seus deixebles, els que ara exerceixen el poder, ho aplaudeixin enfervorits? Quan es va produir aquest canvi d’opinió? Perquè no han dit res fins ara? O potser el que passava era que, fa quaranta anys, ja ens aixecaven la camisa?

El segon exemple és el de la honestedat. Aquella que tothom proclamava a tort i a dret, atribuint-la als quaranta anys anteriors, prometent que mai més tornarien els temps dels cacics, els aprofitats i els pocavergonyes i fins i tot aplicant alguna mesura exemplar de nacionalització. Què ha canviat perquè ara aquella vella i coneguda corrupció sigui el pa nostre de cada dia? Com hem pogut arribar a aquest abocador de disseny en el que cada catifa que s’aixeca porta una nova sorpresa? Quan es va començar a escombrar cap a casa oblidant la necessària higiene democràtica? O potser al final resultarà que mai es va anar més enllà de les paraules i que el poder dels bitllets –primer de cinc mil pessetes i desprès de cinc-cents euros- actua des del primer dia?

El tercer que vull comentar és el del diàleg. Un mètode que també, a redós del procés constitucional, es va posar pels núvols com a valor destacable, intrínsec i suprem de la nostra democràcia naixent. Amb Pactes de la Moncloa i altres acords com a botons de mostra. Però que, arribats a avui i en uns moments que els propis polítics qualifiques de crucials, avui neguen tot acusant al rival de no voler fer el primer pas. Tots sabem que dos no es barallen si un no vol, però també que dos no poden dialogar si un és sord o se’l fa. I encara pitjor si els dos tenen problemes de parla i d’oida. Però la pregunta torna a sorgir. Com hem passat d’aquell diàleg quasi permanent que ens mostrava la política a aquest no diàleg actual? Quan va canviar el cervell dels nostres polítics? O potser aquells eren diàlegs obligats que es varen abandonar des que va aparèixer la primera majoria absoluta? Tampoc ningú ens ho va dir en cap moment. I clar, nosaltres, il·lusos, hem estat creient durant tots aquests anys que aquell suposat valor de la nostra democràcia seguia vigent, mentre s’anava imposant el principi del “trágala”. Perquè ser defensors del diàleg i actuar com s’actua amb el problema català, els problemes socials o la formació del nou govern, resulta absolutament contradictori.

D’aquí la meva al·lusió a la docència. Perquè –digueu-me il·lús si voleu- tinc la sensació que tot el que passa és fruit d’un exercici docent deficient de les primeres generacions democràtiques cap a les que els han vingut i venen al darrera. I potser ho havíem d’haver previst. No endebades hi ha aquella dita sobre els altres grans mestres del comportament, els capellans, que recomana que “dels capellans escolta el que prediquen i no el que practiquen”. Saviesa popular en estat pur.