Malson polític al pati de Llorenç

Llegia no fa gaire que l’escola de Llorenç del Penedès ha equipat el seu pati de jocs amb allò que han demanat els alumnes després d’un procés participatiu. Democràcia escolar aplicada. Dret a decidir, fins i tot. És una iniciativa lloable això de preguntar els alumnes, implicar-los en la gestió escolar, fer-los protagonistes. En cert sentit, han exercit com a polítics encarregats de prendre decisions sobre l’espai públic. A partir d’ara, també hauran d’ocupar-se dels conflictes que puguin sorgir quan l’espai de xarranca sigui envaït pels futbolistes recalcitrants; o de la conservació dels gronxadors; o de la posició monopolista d’algun grup de p4 sobre les existències de pales i cubells. Altres hauran d’aprendre a acceptar la derrota. El partit que defensava la creació d’una pista d’hoquei ha estat vençut. Passarà els propers anys a l’oposició. Suposo que es dedicarà a criticar tots i cadascun dels moviments dels altres alumnes titllant els jocs escollits de vestigis del passat, monuments a l’avorriment, alhora que, en una crisi interna fratricida, els seus líders són substituïts per cares noves que representin millor el missatge del partit.

D’aquí a uns anys, m’imagino un claustre de professors renovat que, obligat per les retallades pressupostàries, mantindrà converses secretes en ciutats suïsses amb els representants del poble per convèncer-los que la millor opció és anar tirant amb el que ja tenen malgrat estigui deteriorat i el nombre d’alumnes s’hagi duplicat. Per fer-los més fàcil el tràngol els obsequiaran –només a ells- amb un hula-hop made in Taiwan. En aquest instant, un grup d’alumnes nous i buscabregues acamparan al pati com a mostra de protesta i, quan els seus companys apareguin amb els hula-hop, els diran que són de la casta. Amb el temps crearan un nou partit, prometran hula-hops per a tothom, obtindran una representació significativa, viatjaran a Suïssa i tornaran amb un Lego.

Enmig del desconcert general, els alumnes partidaris dels escacs -els quals sempre havien tingut el seu raconet assolellat del pati- cansats de suportar tant de soroll i de veure com les seves peces són escampades dia sí i dia també per les pilotades dels futbolistes recalcitrants, iniciaran un procés per declarar-se independents. Potser d’aquesta manera ells també podran anar a reunions importants i tornar amb un joc d’escacs d’star wars.

Alguns alumnes desvagats, d’aquests que no són gens exemplars i que s’automarginen de qualsevol procés de decisió, començaran a entreveure que tanta baralla diplomàtica per un tros de pati de mitja hora al dia i un hula-hop no té gaire sentit. Es preguntaran com és que mai han votat què es fa el dilluns a les nou del matí. Ni el dimarts a dos quarts de dotze. Com és que mai han decidit què és el que volien aprendre, com volien fer-ho o amb quins professors. Com és que la seva democràcia de fireta els manté tan entretinguts. Reclamaran major poder de decisió. “Si el poder és del poble, el currículum és de l’alumne” es llegirà en una pancarta amb lletra de pal. S’iniciarà una revolució alegre i florida com són totes les revolucions el primer dia. El segon dia, els revolucionaris, en el seu afany d’estendre a tot el món el seu alliberament, decretaran l’èxit escolar obligatori. “L’escola lliure és l’escola que triomfa” serà la nova pancarta. S’aboliran els processos de participació i les joguines del pati seran confiscades –juntament amb els hula-hops i els escacs- per ser distraccions burgeses contrarevolucionàries.