La Candelera

Un amic em dóna una explicació de la dita de la Candelera que, en ser més ajustada a ciència, no puc deixar de comentar.

Segons ell, allò de “si la Candelera riu, el fred és viu. Si la Candelera plora, el fred és fora” ho hem interpretat malament, associant-ho a l’estat del temps. Rialles pel temps solejat i plors pel temps plujós. El que m’explica l’amic sobre la dita, insisteixo, és més ajustat a ciència. Segons ell, ens està dient que si per la Candelera, la lluna està en el quart minvant de final de cicle (agafant la forma de la boca riallera de les màscares de la deessa Talia), l’hivern està molt més avançat i el podem donar per enllestit, mentre que si està en el quart creixent del principi de cicle (agafant la forma de la boca disgustada d’aquell mateix parell de màscares), l’hivern va endarrerit i, per tant, queda fred encara per uns quinze dies. Els que manquen per arribar al final del cicle lunar.

Insisteixo, sembla una explicació més ajustada a ciència. Una explicació que m’ha portat a reflexionar sobre una possible derivada seva que podríem aplicar a la política. En concret a la que aquests dies gira al voltant d’aquest possible nou govern de Madrid que, si no s’acaba frustrant, sembla que es farà esperar una temporada.

Seria ocurrent reconvertir la frase. “Si el candidat riu, el candidat és viu. Si el candidat plora, el candidat és fora”.

Però, com en el cas de la Candelera, no hauríem de caure en el simplisme de pensar que si el candidat riu, és perquè tot va bé en el procés d’investidura. Només cal empassar-se un Telenoticies (millor encara si és un Telediario) per comprovar com tots riuen i tots, per tant, estarien a un pas d’arribar a la Moncloa. Suposició incorrecta es miri per on es miri.

Per tant, em veig obligat a ajustar més l’ocurrència. Tirant d’aquella altra dita popular que explica que la lluna enganya. I que quan riu, és a dir, quan el seu perfil dibuixa una D, no està decreixent, ans tot al contrari. Creixent. I que quan plora, és a dir, quan el seu perfil dibuixa una C, no està creixent sinó minvant. A partir d’aquí, podem entendre que tots riguin. Però hauríem de pensar que n’hi ha que riuen per, com la lluna, aixecar-nos la camisa. I n’hi ha que riuen perquè, aquests sí, estan contents.

Si analitzem els somriures dels candidats a la Moncloa o al consell de ministres, estic segur que molts coincidirem en que la rialla de Rajoy sona sempre a postissa, a rialla de nen atemorit (els científics diuen que la rialla d’un nadó és una reacció de por en veure davant seu una ombra gegant) que espera un clatellot sense entendre massa el perquè. Per tant, en aquest cas sí podríem donar la dita per falsa. Rajoy estaria fora tot i riure.

La rialla de Pedro Sánchez, però, tampoc sona massa més fiable. Encarcarada, tot i els intents de mostrar desimboltura identificant els periodistes que l’interroguen pel nom de pila, i temorosa dels renys de la cosina Susanna, la tieta Carme o l’oncle Felip. Però, sobretot desprès del Comité Federal i l’encàrrec del Borbó, amb el punt de murrieria d’un nen que ha fet una trapelleria. Ni que sigui la de fer saber als seus majors que farà una festa “rave” amb la militància, consulta inclosa. Per cert, la mateixa consulta que nega al poble català. El diagnòstic final, per tant, seria també d’exclusió. No directa com la de Rajoy, però al cap i a la fi, exclusió.

Albert Ribera tampoc sona creïble. Porta massa la rialla a la cara. Com qui hi du les celles o el nas. I el ciutadà –no el seu, el dels altres- no sap si és una rialla de sentiment o de cirurgia estètica. Com aquella dels que s’han estirat la pell i no poden tancar els ulls sense obrir algun altre orifici del cos. I que no es modifica ni en rebre les enquestes desfavorables del CIS. Tot fa pensar doncs, que Ribera estaria fora: Però per no haver ni tan sols entrat.

Queda Pablo Iglesias. I aquí es dona una paradoxa. La seva rialla, potser per efecte de la barba o les dents poc arrenglerades que sembla voler amagar, no es veu com una rialla. Com a molt, la gent ho interpreta com un somriure. Una mostra d’actitud que no el deixaria ni dins ni fora si apliquéssim la dita. I potser, en el fons, la cosa va per aquí. Perquè cada cop sembla més clar que sense ell i la seva formació (per activa o per passiva) és difícil formar un govern. Però també que, cas de fer-lo fora de les travesses i anar a unes segones eleccions, ell i el seu partit serien els més beneficiats tot i la lleu recuperació que apuntaria el PP.

Per tant, la dita del candidat potser no resulti ajustada, però la que predica que “de llevant o de ponent, de la dona sigues parent”...