Noranta minuts a l’ull de la tempesta

Són gairebé les dotze del migdia quan entro a l’escola dels Maristes de Sants-Les Corts. A fora, hi ha la furgoneta de televisió espanyola, la de tv3, personal divers i quatre trípodes amb càmeres apuntant a les finestres. Esforç inútil, fa molts anys algun germà va posar uns vidres reflectants a tots els marcs d’alumini acabats d’estrenar. El cas dels abusos confessats per un professor i el reguitzell d’acusacions posteriors han encès la ira en contra d’aquesta institució. Es fa difícil no sumar-s’hi, em sortiria un article punyent, arrapat a la morbositat, a l’escàndol i amb una forta base de veritat: és un crim imperdonable, que ens indigna, ens enfurisma. Però no el puc escriure d’aquesta manera.

Vaig passar trenta anys de la meva vida dins aquesta escola, dels sis als trenta-sis. Sé que gent de la meva generació en guarda records terribles i no els ho discutiré, cadascú sabrà com li va anar, però la meva experiència va ser profundament positiva. No puc castigar a tota l’escola pels crims d’una persona, de la mateixa manera que no castigaríem a tota una família pels crims d’un fill o a tots els companys de colla pels d’un d’ells. A fora el soroll és terrible, les acusacions, la ràbia, el reguitzell de notícies –algunes poc contrastades, altres que es van corregint en dies posteriors- generen un corrent que sembla no admetre cap oposició. A dins regna la calma. Una calma tensa, tibada fins a l’extrem, a punt de partir-se. Antics companys em reben amb abraçades com mai ens havíem donat. Alguns d’ells han estat alumnes dels acusats, altres han deixat els seus fills amb ells durant cursos sencers amb les seves colònies i excursions. I els dol. Els dol que això hagi passat a casa seva –perquè tots consideren aquelles parets com casa seva- però aquest dolor és inevitable, aquest va per dins en forma d’atuïment, d’un “no m’ho puc creure” que no pot ni arribar a formular-se perquè toparia amb la veritat; ja és prou feridora la veritat.

El mal que resulta difícilment suportable és el que causen les càmeres, les informacions –algunes, gens objectives-, la maledicència, el no sortir a fer un cafè perquè seran assenyalats amb el dit. Aquest mal és evitable i per aquest mal no trobo encara justificació, puc entendre la reacció de la gent, però això no m’obliga a acceptar-la ni a compartir-la. Quan hi ha tanta ira acumulada, sembla que la presumpció d’innocència passa a ser únicament una garantia legal; desapareix de les converses, dels comentaris, dels mitjans d’informació més enllà d’una paraula justa dita per pur formulisme i que eviti problemes legals posteriors. No puc sumar-m’hi. I no perquè es pugui justificar ni disculpar res; o perquè no consideri necessari fer tots els possibles per a que un abusador no pugui amagar-se durant anys en un col·legi; no puc perquè l’escola continua essent més que això. Perquè hi ha la feina, l’esforç, l’amor i la dedicació de tanta gent -a la qual podria posar noms i fer-ne una llista- que no m’és possible enfonsar-ho tot. Perquè hi ha molts infants creixent en aquella mateixa escola que no es mereixen aquesta pressió; perquè les seves famílies tenen dret a la veritat i a la tranquil·litat més que no pas a l’espectacle mediàtic eixordador; perquè afegir-se a l’onada insultant que els cau a sobre, desgraciadament, no soluciona res, no ajuda en res, no aclareix res.