Qui es mou no surt a la foto: fins quan?

Sant Pere de Ribes. Primavera del 2016. Els milions que omplen els titulars construeixen un relat de l’activitat d’una casa gran que entre flaixos sobreviu a la desídia i la incapacitat. I es que ningú millor que l’alcaldessa aplica la màxima del qui es mou no surt a la foto.

Però en les fotos que presenten pressupostos, plans de reactivació i modificacions diverses també hi ha molts absents. Qüestions centrals pel present i futur del municipi a les que no podem i no volem donar l’esquena.

Més de cinc-cents pisos buits al municipi, entre ells deu que son propietat de l’Ajuntament. Centenars de famílies que han patit la tragèdia de l’habitatge. La ressaca de la liquidació de Garraf Promocions Municipals que encara cou, i molt, mentre el govern municipal resta de braços plegats. Cap proposta i una escala de setze pisos per acabar. Qui es mou no surt a la foto.

Sis-cents mil euros en energia de l’enllumenat, més de dos milions en la gestió dels residus i 300 hectàrees de massa forestal propietat de l’Ajuntament. Més enllà de la caldera de biomassa el municipi requereix de polítiques mediambientals i d’estalvi energètic. Establir que la prevenció dels incendis i la construcció d’un futur net, verd i sostenible no es només una voluntat sinó una necessitat. Cap proposta i el territori oblidat. Qui es mou no surt a la foto.  

Un comerç local de proximitat, arrelat al territori, que genera dinamització econòmica i ocupació i viu i creix vinculat a la vida comunitària del municipi. Mentre la maquinaria institucional, el suport administratiu i les grans portades estan sempre pendents de les anades i vingudes i els capricis diversos de grans multinacionals, al municipi, el petit comerç lluita en solitari per mantenir la seva activitat. Cap proposta i qui dia passa any empeny. Qui es mou no surt a la foto.

Més enllà dels dos grans nuclis de població, Ribes i Les Roquetes, un 10% dels ciutadans del municipi viuen en altres nuclis, molts d’ells amb dèficits de serveis urbans i manca d’inversió pública. Després de tants anys es hora de prioritzar la gestió de les urbanitzacions i la seva integració total a la vida del municipi. Davant l’urbanisme a la carta cal respondre amb planificació, decreixement i tancament dels processos oberts. Cap proposta i els conflictes altre cop al calaix. Qui es mou no surt a la foto.

Punt i apart. És hora de moure el municipi. En poques setmanes es complirà un any d’ençà de les eleccions municipals. Un any d’anuncis i rodes de premsa. A grans mals, grans declaracions. I en un panorama que no permet ser excessivament optimista en un context de crisi social, política i econòmica, i amb un govern municipal que sovint, ni hi es ni se l’espera, és hora que ens comencem a preguntar: fins quan?

Tomàs Carandell, regidor d’UM9-CUP