Les maleïdes llenties

Aneu a saber per què -tot i que no calgui ser massa perspicaç- el comportament del grup parlamentari de l’antiga Convergència m’ha fet recordar el passatge bíblic en el qual Esaú cedeix al seu germà Jacob la progenitura a canvi d’un mític plat de llenties que, a efectes de relat, vull imaginar que duia la seva corresponent ració de xoriço. El pobre Esaú, afamat per la feina que havia fet, no va poder resistir la buidor de  la seva panxa i va oferir al seu germà tot el que tenia. La progenitura. No tenia alternativa. De la mateixa manera que, pel que sembla, Francesc Homs va acabar posant damunt la taula els seus vots, vergonyants i ocults en l’anonimat, al PP. Tot el que tenia. Permetent-li configurar la mesa del Congrés a canvi del seu plat de llenties on tot fa pensar que el grup propi al hemicicle hi té alguna cosa a veure. I qui sap si amb el xoriço o el pa afegits d’alguna altra prebenda o favor que els propers dies poden desvetllar.

Rajoy també em recorda el passatge del plat de llenties però amb una variant. En el seu cas, la història d’Esaú és lleugerament diferent ja que en comptes d’un germà, en té dos. L’Albert Ribera, que tindria les llenties, i els nacionalistes bascos i catalans, que tindrien el xoriço –no hi veieu cap connotació amagada, si us plau). Esau/Rajoy, naturalment, segueix aspirant al plat sencer per satisfer la seva gana.

Cert que pot oferir-los-hi la primogenitura compartida de governar amb ell, d’entrar en la maquinària de manar. Però és de sobra sabut que els dos germans no es suporten i fins i tot ni es parlen. Probablement des de l’odi de pensar diferent o amb la sospita que el seu germà gran, Rajoy, està jugant amb ells amb dues baralles de cartes diferents. Ciutadans ha dit per activa i per passiva que no vol tenir res a veure amb els nacionalistes. Per tant, les seves llenties si, però mai amb xoriço. Els nacionalistes han dit, uns més fort que altres, que volen marxar i, per tant, que el seu xoriço igual és més bo sol i a la brasa que amb llenties. Però Rajoy està afamat, les seves tripes comencen a esvalotar-se-li i el gallec té ganes de seure a taula. El conflicte està servit. El xoc és previsible.

Convé recordar, de tota manera, que Rajoy va explicar que ell, en comptes de enfrontar-se als problemes, prefereix circular-hi en paral·lel, esperant que el temps els podreixi o torni les coses al lloc d’on venien, fruit del cansament dels rivals. I clar, mentre es tracta de constituir la mesa del Congrés, fer els primers contactes, etc..., aquesta estratègia és possible. Però quan arribi el moment que les llenties vagin cap a un costat i el xoriço cap a un altre, quan els camins comencin a divergir, li caldrà triar. No es pot agafar al mateix temps l’autopista cap a Barcelona i cap a Tarragona des del Penedès. I aquest és el moment que Rajoy ja va aconseguir evitar una vegada però al qual ha d’enfrontar-se ara. El moment de formar govern i sotmetre’l a l’aprovació de la cambra legislativa. Ell prou proclama als quatre vents que té ganes de governar Espanya. Demanant dia rere dia als altres que li deixin fer-ho.

Però clar, ho fa demanant-los que renunciïn a les seves aspiracions. Que es pleguin a la seva voluntat –que ell disfressa en els resultats d’unes eleccions on només va ser el més votat- com si fos el guanyador absolut. Com si Esaú hagués demanat la cessió del plat de llenties acusant a Jacob  de no tenir gana mentre ell defallia de fam.

Una situació que, a més, em recorda l’ase de Buridan. Aquell que, posat entre dues menjadores esplèndides disposades per fer-li passar la gana, va acabar morint de fam en no ser capaç de decidir-se per una d’elles. En no voler renunciar a cap d’elles.

I és que, convé no oblidar que res impedeix que hi hagi unes terceres eleccions que resolguin el problema per la via de la majoria absoluta. Aconseguir conjuntament la primogenitura i les llenties. Per la via del cansament, és clar.