Govern espanyol

I si Pedro Sánchez ...?

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

He donat un parell de tombs a l’argumentari que utilitza Mariano Rajoy per demanar a la resta de forces polítiques que li permetin formar govern, i he acabat més atabalat del que ja estava a la vista del panorama d’aquestes terceres eleccions amb les quals el president en funcions amenaça als soferts votants.

Perquè, imaginem per un moment que el líder del PSOE opta per acceptar les pressions del tàndem PP-Ciutadans i enviar alguns dels seus diputats al lavabo el 2 de setembre, quan s’hagi de fer la segona votació per investir Rajoy. Com quedaria el panorama?

La votació, amb més sís que nos, aprova el candidat i permet la formació de govern en els dies següents. Un govern, però, amb els peus de fang d’una debilitat congènita i evident fruit de la seva minoria i del caràcter excepcional d’aquella votació que acaba d’investir-lo.

Perquè una de les seves primeres decisions haurà de ser presentar els pressupostos generals  –que hores d’ara ja deuen tenir guardats al calaix- que calmin la fera europea, és a dir, uns pressupostos plens de retallades i males notícies pels ciutadans espanyols. I cal suposar que, en aquesta primera mesura, ja tindrà tota l’oposició al davant.

Per tant, si tot anés com mana la lògica, el projecte de pressupostos hauria de ser rebutjat, passar al Senat per la seva aprovació (recordo que hi ha majoria absoluta del PP en aquella cambra) i tornar al Congrés per un segon rebuig que ens retornaria al punt de partida. O potser el PP i Mariano Rajoy seguiran demanant que el PSOE enviï diputats al lavabo a l’hora de les votacions o s’aferrarà a la tradició no escrita dels cent dies de gràcia?

Però aquest nou escenari té una novetat. Si no em falla la informació, s’haurà entrat en un període de dotze mesos durant els quals la moció de censura, el relleu del govern, no és possible. És a dir, que el nou govern del PP tornaria a estar tècnicament en funcions, sense capacitat d’aprovar lleis, però governant al seu aire. És això el que Espanya necessita? Perquè una cosa és acceptar que necessita govern i una altra acceptar que necessita qualsevol govern que es pugui formar, inclòs el del PP en minoria i de bracet amb Ciutadans.

Perquè la cosa no acaba aquí. Cas d’agafar aquesta via per dotar-se de govern, com queda la política espanyola?

D’entrada, el camí suposa la mort política de Pedro Sánchez. La revolta anunciada dels barons i, per tant, una crisi del partit que un congrés extraordinari ha d’intentar redreçar. I jo, francament, no veig una Susana Diaz –o el baró que surti- plegada a la voluntat del PP. Tot el contrari, veig un nou secretari o secretària general més enconats que mai contra el PP i, per tant, gens favorables a deixar governar tranquil·lament a Mariano Rajoy i Albert Rivera.

Demanant, des del primer dia, aquelles eleccions generals que el sistema constitucional espanyol l’hi negarà durant un any.

Encara hi ha més. Perquè l’efecte psicològic d’haver aconseguit formar govern, degudament reforçat mediàticament, pot tenir en la ciutadania una doble resultant. Reforçar les conviccions dels addictes al PP i desmotivar els que creuen, encara avui, que l’esquerra té alguna cosa a dir i a fer en tot aquest enrenou. I és que cal tenir present que, a partir del 3 de setembre i amb Rajoy com a president –feble però president- del govern espanyol, s’inicia una precampanya electoral a Euskadi i Galicia que hauria pogut capgirar el panorama d’aquestes dues comunitats però que, amb aquest nou escenari, pot respectivament impulsar el gir a la dreta de Euskadi i mantenir l’hegemonia popular a Galicia, fet que significaria un retrocés en el concepte autonòmic de l’estat, gens convenient en aquests temps que corren de reforma constitucional. Perquè, posats a fer reformes del sistema electoral a la carta magna, per què no fer-les del model territorial?

La conclusió és clara. Per tant, des d’aquí voldria enviar-li a Pedro Sánchez un SMS calcat del que fa un temps Rajoy va enviar a Luis Barcenas.
"Pedro. Lo entiendo. Sé fuerte. Mañana te llamaré. Un abrazo"

I quan em contesti que està rebent pressions per tot arreu i que ja no pot més, li replicaria en nom dels votants, i també copiant a Rajoy:
"Pedro, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos".

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local