Els deures i les inèrcies

No acabo d’estar d’acord amb el senyor Gregorio Luri quan ens diagnostica una “immensa hipocresia” als defensors de la campanya contra els deures escolars. Observa encertadament que un nombre cada cop més gran d’alumnes completen la seva jornada amb activitats extraescolars diverses. També encerta quan afirma que per a molta gent l’escola representa una part cada cop més petita de la formació que rebrà el seu fill. El que no entenc és per què després ens acusa d’hipòcrites i ens convida a dir clarament que si no volem deures és perquè als nostres fills no els queda temps de fer-los després de tanta extraescolar. No ho entenc perquè molta gent –i jo mateix- ho expressem exactament així, no ens fa cap recança dir-ho públicament –per tant, estem lliures d’hipocresia-: no volem deures perquè els nostres fills després de l’escola tenen vida, una vida que no cal que me la programin ni me la condueixin, gràcies.

És una qüestió simple i plana. L’escola té vint-i cinc hores setmanals pel cap baix per a complir la seva tasca. Si en necessita més, si de debò li cal, llavors ens hem de replantejar l’eficàcia d’aquesta escola. I si no era tan necessari, llavors deixi-ho córrer. Els nens estaran amb els seus pares o familiars o cangurs fent el que creguin que els resulta més convenient. No s’hi fiqui. No hi té dret. Són fora de la seva jurisdicció.

Tenim la gran sort que la majoria de les famílies posen per davant el seu criteri i apunten els seus fills a tot allò que l’escola no pot oferir i que, en canvi, la societat demana. Crec que no és criticable que els joves facin esport extraescolar i que ho facin fins al màxim nivell que puguin i vulguin assolir. És obvi que els futurs músics, de la mateixa manera que els artistes plàstics, cal que dediquin una quantitat respectable d’hores a la seva formació. Em sembla fantàstic que els grups de teatre no professional es puguin nodrir de joves, que els bastoners del poble tinguin canalla per ballar, que els esplais i els escoltes no hagin de tancar per manca de públic i que qui vulgui oferir una formació religiosa als seus fills els porti a la parròquia un cop acabada la seva jornada. No veig quin problema hi ha a donar prioritat a qualsevol d’aquestes activitats o d’altres quan ja s’ha complert l’horari escolar.

A més, el senyor Luri hauria de tenir present que algunes d’aquestes extraescolars que impedeixen als nens fer els venerables deures tenen el seu origen en les mancances de l’escola més que en el caprici dels pares. Les acadèmies d’anglès haurien de ser per a adults, no pas per a escolars. Les acadèmies de reforç, les classes particulars i els mètodes per Internet d’aprenentatge de les matemàtiques existeixen perquè l’escola no sempre és capaç d’oferir la qualitat requerida. Mentre no es disposi dels recursos necessaris a les escoles, els pares que s’ho puguin permetre ho aniran solucionant a base d’extraescolars.

El que resulta més preocupant, però, és que en tot l’article del senyor Luri no es pot trobar un sol argument en favor dels deures. Res. Es limita a constatar que si els nens no tenen temps de fer els deures no es per culpa de l’escola sinó dels pares que els apunten a moltes activitats. Bravo. Concedit. I què? Aquesta no és la qüestió. Si no pot argüir cap raó per justificar l’existència dels deures és perquè no n’ha trobat, no n’hi ha. Senzillament es una cosa que es fa, que sempre s’ha fet i que resulta còmode per a molts professors i per a moltes famílies que es veuen d’aquesta manera descarregades de la responsabilitat de fer alguna cosa, de pensar o de gastar temps en els seus fills. És pura inèrcia.