Posar etiquetes

Suposo que li ha passat més d’una vegada a qualsevol professional de l’educació el fet de veure’s en l’obligació d’informar a una família sobre les dificultats del seu fill o filla –perdoneu la reiteració però els temps són els que són- i percebre un rebuig clar, poc racional però intens, una negació per part dels pares davant la possibilitat de sortir-se de la “normalitat”, sigui això el que sigui. És una sensació de picar ferro fred que et deixa impotent perquè saps que si no aconsegueixes convèncer els pares que vagin a buscar ajuda especialitzada, et quedaràs en una estèril comunicació que servirà únicament per poder dir allò de “jo ja els ho havia advertit” d’aquí a uns quants cursos. En aquests assumptes, el fet de tenir o no tenir raó em resulta del tot indiferent, no em consola gens. El meu únic objectiu és persuadir, aconseguir el canvi que busco: la visita al pediatra o al psicòleg o a l’optometrista o a qui pertoqui.

Sovint, aquest rebuig es manifesta en una fórmula repetida: no vull que al meu fill l’etiqueteu. L’expressió posa de manifest que aquell pare o aquella mare em considera un subjecte perfectament capaç d’etiquetar un alumne, o sigui, de reduir-lo a una categoria estandaritzada, a una caricatura, que ja no li presti atenció i, en definitiva, que el deixi de banda. És una resposta emocional que té a veure amb la por, la por a encarar-se amb fets que els pares sempre intuïm malgrat no vulguem posar-los de manifest. Ens espanta la diferència. Estem disposats a respectar-la amb tot el cor, però preguem per no tenir-la a casa. I com és una resposta emocional, no servirà de res que en aquell moment exposi fil per randa tres-cents arguments racionals, perfectes, lògics i cristal·linament purs. És el cor d’aquell pare o d’aquella mare qui em respondrà que no. Caldrà esperar el moment adequat i caldrà també que no sigui gaire més enllà.

Quan els alumnes ja són una miqueta grans, les etiquetes se les posen ells mateixos. No són gaire polides, ni molt menys professionals. Arriba el dia que s’adonen de les seves limitacions i comencen a creure que són “tontos”. Una etiqueta nefasta perquè de ben segur és falsa i perquè impedeix un tractament o un aprenentatge. Aquesta etiqueta efectivament redueix l’alumne a una inutilitat i, alhora, l’eximeix de qualsevol responsabilitat. Per això arriba el dia que demano als pares que busquem una etiqueta que sigui real, que ens permeti a tots treballar. Per als alumnes és molt alliberador saber que no són estúpids sinó dislèxics, que no són dolents sinó hiperactius, que no són distrets sinó sords. Són etiquetes, si voleu dir-ne així, però són positives. En tot cas cal adonar-se que l’únic que es pot triar és quina mena de paraula acompanyarà al nostre fill, en cap cas aconseguirem tapar la realitat, evitar-se-la, estalviar-li la seva pròpia càrrega de responsabilitat.