La paradoxa dels bessons

Segons la teoria de la relativitat d’Albert Einstein, si un de dos bessons que viuen a la Terra, emprengués un viatge sideral a la velocitat de la llum –o similar- cap un planeta o asteroide llunyà, per desprès tornar a la Terra, quan hi aterrés comprovaria, estranyat i confós, que el seu germà seria més vell que ell. No us ho explicaré científicament, no patiu. Però ho trec aquí perquè els savis ho accepten. I sobretot perquè crec que aquí podria raure l’explicació de tot aquest enrenou dels darrers temps entre Catalunya i Espanya.

Si quedar-se a la Terra (en el cas dels bessons) o ancorat en el passat (en el cas d’Espanya) fa passar el temps més ràpid i envellir més. I si viatjar cap a altres llocs (cas dels bessons) o buscar noves fites (en el de Catalunya) ajuda a no envellir tant, ja ho tenim tot explicat. Espanya avança lentament cap a un estat caduc, cansat, vell i encartonat mentre nosaltres ens mantenim plens d’il·lusió. Joves i amb empenta, avancem ràpid per buscar objectius millors tot mantenint-nos joves. Pura teoria de la relativitat especial.

Però, ai las!, tenim un problema. Espanya està enganxada a nosaltres per una força d’atracció imposada que no hi ha manera de contrarestar. I això ens fa entrar en una segona paradoxa. La del tràiler.

Un camió d’aquests, sense remolc, pot, naturalment, assolir velocitats majors que quan el porta enganxat al darrera. Nosaltres també ho podríem fer sense el llast de la resta de l’estat espanyol que ens perjudica i es beneficia. Ens perjudica perquè, en comptes de destinar la força dels nostres motors a arrossegar només una cabina de mida raonable, pes escàs i disseny millorat, hem de tirar, a més, d’un remolc pesant, carregat d’andròmines i amb les rodes mig frenades. El resultat és evident. Nosaltres retinguts de forma important –i, per tant, envellint més del que ho faríem si avancéssim a la nostra velocitat- i ells accelerats –i per tant, rejovenits - gràcies a una velocitat major, obra i gràcia dels nostres motors.

Una paradoxa que podríem fer extensiva a molts altres camps al marge del nostre projecte d’independència per formar un país nou, jove i dinàmic. Perquè veiem frenades les nostres voluntats d’acollir refugiats, de ser més europeus, de ser més socials, de ser més internacionals, més ... pel maleït remolc que ens toca arrossegar i que es resisteix a ser desconnectat.

Per acabar-ho d’adobar, aquesta setmana hem reconegut davant dels inversors internacionals que, si tot va com preveiem, si es compleixen les nostres millors expectatives, fins el 2026 haurem de seguir tirant d’aquesta andròmina. No és doncs estrany que determinats catalans comencin a tenir el pap ple de ser els que han de treure les castanyes del foc un dia sí i l’altre també. I que comencin a pensar que el remolc aquest que va tant a poc a poc, si nosaltres ens aturéssim, seguiria avançant, fruit de la seva pròpia inèrcia, i arribaria un moment en que podríem deixar-nos arrossegar per ell. Com aquell amo d’un gos gran que, cansat de tirar de l’animal per fer-lo seguir a l’hora del passeig, decideix pujar a una bicicleta o un patí i tirar-li al gos una pilota per, aprofitant la força que fa el ca per empaitar-la, fer-se arrossegar per ell.

L’aposta, però, és arriscada. El gos –o el remolc- pot agafar una direcció equivocada i dur-nos contra un arbre o de cap al precipici. Fins i tot pot arribar a passar-nos pel damunt.

Ja ho veus, estimat Einstein. Tu parlaves de viatges espacials a la velocitat de la llum i resulta que tenies un altre exemple més a prop. A tocar. Llàstima que, quan vas venir a fer aquella mítica conferència a Barcelona, els “mancomunats” (federalistes en el fons) d’aquell temps no et van saber transmetre el nostre neguit. Clar que, eren temps de germanor, de donar-nos les mans, de creure que l’altre acabaria veient la llum, traient-nos el dogal i reforçant el pas per posar-se al nostre ritme i caminar amb nosaltres.

Potser si algú t’hagués explicat que alguns tenien un anhel fervent de ser país, de fer el nostre camí lliures i a una velocitat superior a la que, ja aleshores, ens permetien, hauries pogut aplicar a això que ara en diuen “realitat plurinacional”, la paradoxa dels bessons i fer entrar la física en el camp de la política més enllà d’aquella grollera aplicació del principi d’Arquímedes que sosté que, en política com en hidràulica, la merda sempre sura.

Clar que, de fet, bessons, bessons, no ho acabem de ser. Com a molt, som germans de llet. De mala llet, diguem-ho tot. Perquè això de què uns posem la dida i els altres posin la gana, ja es veu que no pot acabar bé de cap manera. Per més relativitat que hi apliquis.