Potser els hem regalat massa coses, no?

Arribarem a la feina –els mínimament privilegiats- i penjarem l’abric que ens van portar els Reis i la bufanda del pare Noel, descarregarem el maletí nou de trinca i deixarem a sobre la taula el nou mòbil -no sigui que ens arribi un  missatge i no el vegem a l’instant-. Mentre esperem que torni a ser dissabte i puguem treure a passejar la bicicleta que tot just hem estrenat o les sabatilles esportives que encara fan olor de goma sintètica, conversarem amb el Jaume o amb la Conxita; ens admirarem mútuament de les novetats: una bossa de mà, un mocador de coll, una nova fragància, una tauleta, unes sabates, un rellotge, i rient, pensarem en tot allò que hem deixat a casa i que ens ha fet feliços durant un instant i ens felicitarem per com ens hem portat de bé durant el dos mil setze, qui ho havia de dir.

Si som dels que ja tenim fills, algú comentarà l’excés de joguines que han rebut; en culparà els avis i les àvies, les tietes i les veïnes, la televisió i el Youtube (la conversa moralitzant mortificadora ens encanta, ens fa sentir assenyats). Algú repetirà l’opinió que ha llegit a un psicòleg al dominical d’un diari i assegurarà –amb tota seriositat mentre endreça el joc d’escriptori relluent que estrena avui- que no és bo per al desenvolupament de la seva personalitat haver de gestionar un nombre d’objectes inútils tan exagerat. Tothom hi estarà d’acord perquè és una opinió que queda bé a partir del set de gener. Què feliços som assenyalant les errades que es cometen –sense personalitzar gaire en ningú- i pontificant sobre la millor manera d’educar als altres!

Amb una mica de sort us trobareu un exemplar d’idealista ingenu. Un personatge meravellós, admirable en la seva candidesa, que us explicarà que al seu fill de quatre anys no el visiten els Reis perquè no li sembla educativa aquesta associació entre donatius i monarquia; i tampoc el ve a veure el Pare Noel, perquè és una tradició excessivament forana i, a més, el vestit vermell que porta és un missatge publicitari de la Coca Cola, si almenys anés de verd com l’original encara s’ho rumiaria. No, el seu fill fa cagar el tió, li canta tota la cançoneta fins que als avis ja se’ls cremen els sonotones, li rebenta un pal sobre el llom i llavors el tronc li caga regals naturals, creatius i educatius: una llibreta de paper ecològic, unes maraques fetes amb carbasses plenes de  llavors sense transgènics i una cullera de fusta. Està convençut que la creixença del seu fill serà moralment recta, d’una puresa i una felicitat gairebé angèliques. Tots aplaudim la seva integritat moral i prometem amb tota falsedat que l’any vinent ho farem així.

Menys freqüent, però més divertit, és topar amb un cínic. Algú que defensa amb tota la tranquil·litat del món l’educació en el consumisme, en la despesa indecent, en l’acumulació de béns i la competència amb els companys de classe per veure qui té el Lego més gran. És el que faran de grans, val més que s’hi vagin acostumant. I si els genera una mica d’estrès, doncs encara millor, que la seva vida serà una carrera de fons amb els nervis, la competència amb els altres i l’afany per aparentar i per posseir. Qui pugui, que gasti. Així és com funciona el món.

De vegades no sé qui té raó.