Realitat virtual

La realitat virtual està de moda. Les companyies telefòniques, informàtiques, televisives i d'altres modernors que ens envolten, no paren d'oferir-la. Sense que els mortals encara entenguem massa bé com funciona i per què ens pot ser útil. Però, com en el conte del vestit nou de l'emperador, ningú s'atreveix a qüestionar-la. I acabem lloant un Ajuntament que es gasta els diners en posar semàfors a terra perquè els ciutadans enganxats al mòbil no hagin d'alçar la vista de l'aparell per saber quan poden passar a l'altra banda del carrer, o felicitant una administració que anuncia inversions en campanyes per facilitar els usos del mòbil en el transport públic per fer mes suportables -naturalment això no es diu- les esperes i els retards d'aquest. I tot mentre les desigualtats no fan altra cosa que créixer entre nosaltres. Amb rics cada cop mes rics i pobres cada cop mes pobres.

Només una cosa és certa. La realitat virtual podem fer-la anar cap on vulguem. La realitat real, la que no passa per l’aparell o les ulleres, va on pot o on diuen, els que manen, que vagi. Un d'aquests estudis sense solta ni volta que ens freguen pels nassos aneu a saber perquè, deia fa uns mesos, que si un James Bond qualsevol s'enfrontés a una d'aquelles arrencades trepidants de qualsevol de les seves pel·lícules, a la tercera patacada ja estaria mes mort que viu i, naturalment, derrotat. És el que té la realitat virtual. Que permet imaginar, veure i viure allò que, racionalment, és pràcticament impossible. D'aquí que molts considerem la realitat virtual com un oxímoron. A l'alçada d'altres il·lustres contradiccions flagrants com la de la intel·ligència militar.

Però no hem de caure en l'errada de creure que la realitat virtual és filla de les noves tecnologies. O en tot cas, acceptar-ho només per la realitat virtual individual. La realitat virtual col·lectiva té molts triennis. Fa temps que es passeja pels teatres, sales de cinema i platós de televisió. Allà, Enric Majó es convertia en el Manelic que matava al llop, en Josep Maria Flotats transmutava en el Cyrano que enamorava –virtualment també- Rosaura i en Lluis Homar ens mostrava els patiments del rei Lear. Pura realitat virtual. Per això em resulta especialment cridaner i curiós que el president Puigdemont triés un teatre per fer-nos saber que ell ja és virtualment independent. I que espera de tots nosaltres que el seguim en aquest camí per fer realitat el somni.

Perquè, insisteixo, una cosa és la realitat virtual i una altra la realitat sense adjectius. El president pot quedar-se en la virtualitat de no assistir a la reunió de presidents autonòmics pensant que així el que es decideixi allí no ens afectarà (com qui juga una partida de pòquer virtual a l’ordinador), però tots som conscients que Rajoy li ha recordat que no anar-hi no l'eximeix de passar per l'adreçador (com qui juga al pòquer real a l’ordinador ficat en una web d'apostes on ha hagut de deixar el numero de la tarja de crèdit). Com som conscients del que passaria si una decisió important d'aquella reunió anés d'un vot i, per ell i Urkullu, s'acabés perdent.

Per sort, però, la reunió també té tota la pinta de ser virtual. O algú creu que, en la deriva re centralitzadora que va agafant cada cop més el govern espanyol i els seus aliats, les comunitats autònomes obtindran alguna cosa més que el dinar pagat del dia de la reunió? Per tant, en principi, podem estar tranquils. No ens haurem perdut res.

Per cert, faig una juguesca. Quants dies creieu que trigarà el govern central en impugnar o anul·lar la llei que prepara el govern català sobre el control del lloguer d'habitatges? Us ho dic? El que tarda la realitat pura i dura en imposar-se a la virtual. El temps de treure’s les ulleres especials que ens fan veure princeses, monstres i agents secrets. Que, per cert, no us recorden les mítiques ulleres de batre?