A mitges

L'actualitat política ens ha deparat aquests darrers dies un exemple magnífic de la situació contradictòria que estem patint en aquests darrers temps i que, interpretada des d'un o altra costat de la trinxera, permet argumentar de forma  antagònica i, pels argumentadors, convincent.

Perquè no em pugueu titllar de "indepe" -adjectiu cada cop més devaluat per mor d’un consum excessiu- permeteu-me que agafi dos exemples de casa nostra. Dos pressupostos.

El primer, el de l'Ajuntament de Barcelona. Rebutjat per la majoria després de dies i dies de suposades negociacions, va entrar en una via de possible mort que passava per la derrota de la preceptiva moció de confiança. Però l'oposició no va aconseguir l'acord per fer-la realitat i, per tant, com que el mecanisme legal que regula aquestes situacions no preveu la "caiguda automàtica" del govern, la senyora Ada Colau s'ha trobat amb el pressupost aprovat i la seva posició minoritària reforçada. Perfecte, no?

El segon,el de la Generalitat. Com l'anterior, sotmès a un tira i afluixa inacabable amb les CUP, però aquí amb l'espasa de Damocles de la necessitat imperiosa d’aprovació ja que, cas de ser rebutjat, obligaria al govern a plegar veles i convocar noves eleccions, cosa que a nivell municipal no es pot produir en estar estrictament marcats els terminis de convocatòria, comuns a tots els municipis de l'estat. Si més no de moment. Fins que algú es tregui de la màniga que cap llei hi obliga tot i que la tradició sigui de plegar si el pressupost resulta rebutjat. Per això Rajoy es va afanyar, abans de convocar les eleccions a aprovar-lo. Per no haver de forçar la tradició.

Ben mirat, un i altre no son, al cap i a la fi, sinó simples pressupostos amb entrades, sortides, partides, etc... Per tant, és la llei, amb els seus apartats, disposicions i modificacions, qui permet fer certes coses amb un i amb l’altre accions completament diferents. I tot en el marc de la mateixa legalitat. Una legalitat, però, que podríem titllar d'incoherent. Com podríem dir-ho d'unes matemàtiques que, teories de relativitat al marge, fessin que els dilluns, dimecres i divendres dos mes dos sumessin quatre i la resta de dies, sis.

Però no ens hauríem d'estranyar. Aquesta mala práctica de dir avui una cosa i al cap d'un temps una altra ens ve de lluny. O potser no recordem aquella LOAPA que, després de ser aprovat un nou estat autonòmic amb comunitats històriques en una constitució que se les donava i dona de modèlica, va obrir la via a igualar totes les comunitats, fos quina fos la seva historia i fossin quines fossin les seves lleis i tradicions?. I clar, acceptant que una llei "menor" esmenés la plana a la llei màxima, el merder estava servit i la confusió garantida.

I no s’hi val a recórrer al ja vell i suat argument del temps convuls de la transició. Més que res perquè tot això no feu sinó perpetuar l'embolic generat pels decrets de nova planta del estimat Felip V. Uns decrets que alteraren la organització política de l'estat, abandonant els consells de les diverses regions per passar al centralisme monàrquic. Això sí, deixant-ne al marge Navarra i Euskadi que, com a premi a la defensa que havien fet del Borbó, pogueren mantenir uns règims forals dels que avui encara gaudeixen.

I no tot acabà aquí. Com que Felip V pensava en política, no tingué cap inconvenient en deixar vigents els drets civils de les comunitats. D'aquí que, encara avui, aquelles llibertats politiques que tant anhelem no ens siguin donades però seguim gaudint ,com en el cas de la figura de l'hereu, d'un dret català clònic del que tenia en el seu moment la corona d'Aragó. I clar, el laberint en què ens movem es cada cop més complicat. Sobretot ara que s’ha posat de moda barrejar política i justícia, parlaments i tribunals, jutges i diputats, o parenostres i cigrons. Perquè, si fins ara i per resoldre una disputa, uns invocaven l'estatut i els altres la constitució, podem acabar amb uns posant-se a redós d'una llei i els altres d'una sentencia. O uns de la constitució i els altres d’una sentencia del jutjat de primera instancia de Vilafranca. Per això crec que és urgent una reforma integral. De dalt a baix i de dreta a esquerra. I defensada per tots.

Per no sortir de l'exemple borbònic, els centralistes que reclamin l’eliminació del dret català, i els autonomistes, que propugnin l’eliminació del decret de nova planta i el retorn al régim dels consells territorials dels Austries. Tota la resta -els canvis a mitges- ja veiem on ens duen. Enlloc. O, el que es més greu, al caos i la confrontació.