Es busquen indecisos

Us haig de confessar que ja començo a estar cansat d'aquest joc de l'enfadós entre independentistes, espanyolistes i unionistes. Per cert, seria un bon exercici que des d’ara separéssim sistemàticament els dos darrers. Per no donar avantatge als immobilistes disfressats d'espanyolistes que s’abracen a la segona opció amb l’única intenció de sumar en contra.

I en començo a estar fart perquè cada cop veig més clar que el què estan fent -diria que uns i altres, però em freno per no perjudicar als dèbils, als independentistes que encara van amb el lliri a la mà- es intentar dur com més indecisos millor cap al passotisme, un cop constatada la impossibilitat de decantar en favor seu l'empat tècnic en què estem instal·lats des de fa dies.

Es tracta d'aconseguir que es quedi a casa com més gent millor. Ja sigui el dia d'acompanyar imputats als tribunals, d'anar a escoltar algun conferenciant amb arguments sòlids o d'anar a dipositar el vot en un hipotètic referèndum, embolcallat o no en unes noves eleccions. El motiu? Evident. Que ningú més pugui astorar-se davant una manifestació massiva o una votació històrica. Tenen absolutament clar que no és el mateix guanyar una consulta amb una participació del 78% de la ciutadania que amb un 44%. I que, si es donés el segon cas, podrien seguir parlant de legalitat constitucional, mentre el primer supòsit els obligaria a parlar de legitimitat democràtica. De voluntat d’un poble. I això no els convé. I faran el que calgui perquè no passi. Fins i tot treure a passejar l’espantall dels mossos intervinguts i les urnes precintades. Reviscolant els fantasmes d’una guerra civil que, per altra banda, volen mantenir en el calaix per no haver d’enfrontar-se a la crua realitat d’aquells fets.

Per això no deixen res per verd. I no s'estan de recórrer als arguments més peregrins. Com ara posar altaveus a la dimissió responsable –altra cosa és si convenient o no- d’un càrrec electe per haver insinuat que la Generalitat tenia les nostres dades fiscals de forma "peculiar". Mentre converses intervingudes demostren quan habitual deu ser aquesta “peculiaritat” en àmbits més estatals.

A veure, siguem seriosos. Queda molt be invocar la llei de protecció de dades, però potser cal explicar que la llei prohibeix divulgar-les, no tenir-les. I, que sapiguem, la Generalitat no les regala amb l'edició setmanal del D.O.G. Què fa suposar a fiscals i inquisidors en general, que aquestes dades fiscals estan més protegides a Bankia que a la conselleria del Sr. Junqueras?

Però permeteu-me que deixi de fer el ploricó i avanci algunes idees que ens podrien ajudar a sortir d'aquest esbarzer en que semblem entestats en seguir. Es tracta, simplement, de fer servir la imaginació i la tecnologia enfront la rigidesa dels que no saben fer altra cosa que invocar la legalitat. Aquesta legalitat de les nostres penes a la que la realitat dona plantofades un dia sí i l'altre també. O no ens acaben d'insinuar, per exemple, que la banca suïssa es un bon lloc de trobada entre un rei que deia defensar la legalitat i un partit que creava comptabilitats no comptables? Què potser els bancs i els alts –altíssims- càrrecs tenen patent de cors?

Doncs si, per començar, el que volem és saber què opinen els catalans sobre la seva independència, podríem, entre moltes altres coses:

A - Fer davant de notari o fedatari solvent, declaració explicita del nostre vot amb renúncia a la privacitat, per així poder-nos anar comptant. O potser algú invalida el vot dels caps de llista que, el dia de les eleccions, mostren la papereta oberta?

B - Recollir el parer dels ciutadans mitjançant una enquesta tan amplia i seriosa com fos possible i comptar quants som a cada opció. Per què contestar una enquesta, ben feta en fons i forma, ha de ser un acte menys seriós que anar a votar?

C - Fer un berkami d'un euro per part de cada persona favorable a la independència, ingressant-lo a l'agència tributaria catalana tot aprofitant aquest invent de l’Espriu (el programa Padre català) que ens han anunciat. Un euro a compte del que pagaríem a la nostra hisenda el dia que fóssim independents o, cas de perdre l’envit, d'un descompte en la compra d’un bitllet del proper sorteig de la grossa. I recomptant també quants s'hi apunten. O potser donar euros a compte a l’antiga Caixa per la recerca sobre l’ ictus és més legal i menys censurable que donar-los a les institucions que ens representen?

Cap d’aquestes accions, i altres que podríem pensar, compromet a res. Però qualsevol d'elles ens trauria d'una p... vegada d'aquests balls de percentatges amb què ens maregen, dia si, dia també. I a més, desactivaria totes aquestes maniobres que algú rumia, un altre esbomba, i acabem pagant entre tots. I no sempre amb un simple mal de cap.

Ho dic, en el fons, per ajudar aquests pobres indecisos que estan, des de fa dies, amb el cor en un puny per si els fan anar a manifestar-se, a signar, a votar o, segons el que diguin o facin, a declarar.