Fer una muntanya d’un gra de sorra, pujar-la i veure les vistes

La setmana passada vam rebre un correu per convocar-nos a una reunió que s’ha celebrat avui al Vendrell. El vam rebre sense cap problema a la nostra adreça personal malgrat l’existència d’una ordre de llenguatge malcarat que ens exhorta a tenir la nostra adreça oficial xtec actualitzada. Jo, en un acte sublim de desobediència, no en vaig fer cap cas. No sé per què he de fer servir el seu correu, el seu servidor i tenir les comunicacions de la conselleria com a spam. Com era de preveure, no va passar res. La comunicació es va fer efectiva igualment i vaig ser convocat tot i la meva postura radical.

La venjança és un plat que se serveix fred. El govern, la casta, el sistema o qui coi se n’encarregui –que de vegades un ja dubta que hi hagi algú al volant- ha tingut a bé informar-nos que no calia que assistíssim a la reunió; que, de fet, sempre convoquen més gent de la necessària per si algú té un mal de panxa. Ara bé, aquesta comunicació sí que s’ha realitzat a través de l’xtec i no a través dels nostres correus personals i tot just unes dotze hores abans. O sigui, que qui se n’ha assabentat ha estat el director de l’escola, però no ens n’ha dit res perquè no sabia que no ho sabíem. Avui a les deu al Vendrell hi havia una reunió amb la inspecció educativa i uns quants docents buscaven el seu nom a la llista d’assistents i no el trobaven. Pobres! Eren els reserves i no els ho havien notificat.

Es tracta d’un voluntariat ben poc gratificant. Ajudem a les autoritats d’aquest país a passar unes proves als alumnes, cosa que, ben mirat, ja no hauríem de fer. Seria molt més lògic que l’autoritat competent contractés personal per a aquesta funció i no pas que ens fes anar amunt i avall i deixés que els centres s’espavilessin per substituir-nos. Per cert, per als qui -oh! Desgraciats!- no som funcionaris, la benzina o el tiquet de tren corre a càrrec nostre –ai no! Que corre a càrrec de la titularitat dels nostres centres- . O sigui, que ajudem, pagant, i a sobre ens poden convocar a no res i avisar-nos per un altre canal que no és necessària la nostra presència. Estaré preparat. Quan els mossos vinguin a detenir-me per no fer ús del correu de l’xtec i després d’un judici sumaríssim, hauré d’anar jo mateix a Can Brians, portar-me els llençols de casa, vexar-me a la dutxa i fotre’m un tret per l’esquena si algun dia intento fugar-me.

Perquè l’important no sóc jo, no és el ciutadà ni la persona ni l’ésser humà ni el subjecte històric. No ets tu. Tu ets substituïble. Tant se val el teu temps, tant se val el que siguis i el que facis. El sistema necessita vint aplicadors i se’n convoquen trenta per si de cas. Tant se valen també els alumnes i les hores de classe perdudes avui per no res. El sistema no existeix per ajudar-te; tu existeixes per ajudar el sistema, com a engranatge, com a cargol, com a femella, com a lubricant o com a combustible.

Se me’n va l’olla, ho reconec. No n’hi ha per tant. Però passa tu per sota d’un radar deu quilòmetres per hora més ràpid i comprova la condescendència del sistema, a veure si no n’hi ha per tant. Sigues mínimament descurat en les teves obligacions fiscals, excedeix en un dia el termini per a un pagament o en un cèntim el límit per a una beca. No, això no és el sistema que és així. Això és poder. Poder en estat pur. I el poder és desequilibri.